Bloc al forn

Torrons de moniato via satèl·lit

2012-01-05T11:49:00.003+01:00

A la família cuinera

Aquelles connexions als informatius amb corresponsals de països llunyans, on el so arriba uns segons més tard que la imatge, en una distorsió gairebé còmica (em recorda l’escena de la preestrena del film a Singing in the rain), es pot aplicar a aquesta recepta de torrons. Arriba quan ja l’han crucificat! I és que el pla del Nadal ha estat, sobretot, anar de metges, fer la rehabilitació (sí! encara cueja!), amb alguna estona, furtada al son, de punt de ganxo (vegeu aquestes meravelles a les ciutats)… Això, el temps ocupat, amprat, i preocupacions diverses no són massa favorables al bloc. Avui, dia “lliure”, cartes als reis enviades, i amb la decisió presa, m’assec i us remet aquest dolç de casa.

Aquesta recepta ens la llegà la tia Emilieta de Benimuslem, una dona distingida i dolça, amb aires d'una altra època, que sempre ens tenia preparat un bon berenar quan la visitàvem. La recepta original duu cacau en comptes d’ametla, però ma mare la prefereix i els fem així. Bé: la germana major, hereva pastissera/rebostera de ma mare, els hi fa. Aquesta vegada ha comptat amb el fill major, una amiga i la neboda menuda, que tenia molta cura amb les neules i mirava perquè tot isquera bé. Transmissió generacional. Jo m’he aprofitat de la feina i, encara que siga via satèl·lit, us la passe, que no cal que siga Nadal per menjar-ne.

Recepta del torró

Ingredients

1kg de sucre de canya

1kg de moniatos

1kg d’ametlla mòlta

1 bescuit sec

La corfa d’una llima

Canyella

20 neules

Elaboració

Es dissol el sucre amb un raig d’aigua, a foc lent, perfumant-lo amb la pell de llima ratllada i canyella. Tot seguit, cal afegir el moniato bullit, ben trinxat, i el barregem. Aboquem -seguim amb la cassola a foc lent- l’ametla mòlta i el bescuit (ratllat). Continuem remenant uns minuts més amb el foc lent.

Per a l’elaboració de les tauletes

1 drap de fil

Recipient amb aigua

Farina

Guants

Pasta del torró

Neules

S’estén el drap sobre la taula o espai de treball que hem disposat. L’humitegem esguitant-lo amb els dits (podem fer servir el bol que hàgem omplit amb aigua). Col.loquem la neula sobre el drap humit i humitegem les vores del seu eix. Després, mesurem una cullerada de torró (al voltant de 100gr de torró/neula) i, modelant-la amb les mans, l’afermem. Ara, sobre la neula, construïm el lingot de torró, amb cura. És moment de tancar la rajola amb les semiesferes laterals de la neula, i també les de les vores de l’eix. Si cal, humitegem una mica per acabar de tancar –la bé). Per acabar, arrenglerem les pastilles fetes sbre una safata enfarinada i reservem (mínim 2h).

Aquests torrons casolans, fets amb ingredients de temporada, suaus i gens greixosos, són una delícia. Si encara no us heu atipat de dolç, proveu de fer-ne. Amb tot el gust de la Ribera. Via satèl·lit, això sí.

Luxes quotidians i solidaritat en temps de crisi

2011-11-28T20:48:00.001+01:00

Deia un artista que el luxe és l’espai. Més enllà de domassos, ornamentacions daurades o minimalistes i mobles caríssims, el luxe és l’espai. D’acord. Molt d’acord.

El luxe és el temps. Temps de lleure, és clar, que de l’altre en tenim a cabassos. Temps per gaudir d’un aperitiu al sol de novembre. Per veure com prenen el sol els agrons blaus i la fauna tota de la marjal. Divendres passat me’ls vaig veure: quiets, enmig dels arrossars, capturant l’energia del sol. Immòbils. Amb molt d’espai i tot el temps.

Si ens compliquem la vida, els humans! En molts aspectes, hem reculat fins perdre aquests elements que tan feliços ens fan. Zones despoblades front a ciutats on ens amunteguem. Als transports públics, als edificis de pisos molt més cars del que caldria. On desplaçar-se costa temps. Temps. Espai. Cel lliure de contaminació, de finques lletges que no em deixen veure el capvespre… Els agrons són molt sabuts, sí senyor.

Nosaltres, però, vivim en un món artificialitzat, ple de regles, murs, parets, rellotges, fum… i no podem, no sabem o no volem canviar… I enyorem temps, espai… I plats de cullera, fets com fa tant de temps, on l’olla es posava al foc de bon matí i, al migdia, ens oferia el bo i millor de la cuina d’aprofitament. Els productes eren, si fa no fa, locals, comprats a plaça, i la perícia de les nostres mares (sobretot) feia possible meravelles. Arròs fet de mil maneres, llentilles, potatge, “putxero”… omplien panxes i escalfaven cossos. Avui encara en som un grapat, els qui intentem menjar de calent, ni que siga mig preparant el dinar la vespra i amb l’ajuda inestimable de les noves TAC, tecnologies aplicades a la cuina. Fer el dinar, i, sobretot, fer un dinar de calent ens estalvia molts diners i ens aporta nutrients de qualitat. Un luxe a l’abast de tothom en temps de crisi.

Enllace açò amb la iniciativa,liderada per Baixa gastronomia i De cuina.net, dels #blogscontralafam catalans, que la setmana passada van publicar més de vuitanta entrades/receptes amb productes del Gran Recapte d’Aliments. Així, plats de tota mena, des de principals a postres, i els textos que els acompanyen, ens van fer obrir els ulls a una realitat que, en aquest món sense temps ni espai, no veiem, i és que, ben a prop de nosaltres, hi ha algú que passa gana. Hi ha bancs d’aliments pertot arreu, i bo és saber que podem contribuir d’alguna manera a les persones que ho estan passant malament.

Em sume, doncs, a la campanya: faré la meua aportació al banc d’aliments que tinga més a prop, i us deixe ací una recepta feta amb productes bàsics i de fàcil conservació. Es tracta d’uns cigrons amb abadejo. Els cigrons m’agraden molt de sempre, i aquests, menudets, duts de terres castellanes per part de l’amic Mario, són exquisits, fan gust a poc i constitueixen una bona dosi de proteïnes vegetals.

Ingredients

cigrons

una ceba menudeta

mig pimentó roig

bacallà

aigua

una culleradeta de pebre roig dolç

Elaboració

Els cigrons, a remull des de la vespra, s’escorren i es posen a bullir en aigua calenta (si són de pot, ja tenim aquesta part feta). Mentrestant, en una paella amb oli d’oliva posem a confitar el bacallà a baixa temperatura amb un gra d’all i una fulla de llorer. Reservem i llevem part de l’oli de la paella, on fregirem a foc lent pimentó roig i ceba picadets ben fins. Una vegada ja estan cuits els cigrons, els fiquem a la paella amb la ceba i el pimentó ben solsidets, i remenem una culleradeta de pebre roig dolç. Hi afegim una miqueta de l’aigua amb què hem bullit els llegums i deixem coure una mica. En acabar, hi fiquem el bacallà uns minuts, i ja tenim un plat de luxe amb un ingredient de base molt econòmic (el bacallà ho era; ara no tant, però tampoc no cal omplir-ne el plat).

Anys difícils, és cert. Però no consentim perdre consciència cívica ni, tampoc, luxes quotidians: temps, espai, companyia i taula agradosa. El que paga la pena de veritat gairebé no costa diners. I, això, en època de crisi, val molt.

Dones 3.0, a la plaça digital

2011-11-13T19:20:00.000+01:00

No tinc temps ni d’escriure. Treballar dins i fora de casa, fer la rehabilitació, furtar estones per teixir la flassadeta de ganxet (ara, també això)… m’omplen tot el temps i una miqueta més. Multitask sense remei ni propòsit d’esmena.

Amb dues setmanes de retard (açò caduca?) intentaré fer una ressenya sobre la taula rodona Dones 3.0, Dones i internet. Feminitzem la xarxa, en el marc dels XL Premis Octubre, l’únic acte al qual vaig poder acudir.

La sala, pleneta. El cartell s’ho mereixia. Laia Climent fent de presentadora, Meius Ferrés, Anna Clua i Laura Borràs en justificaven ben bé l’assistència. I no ens va decebre gens, ans al contrari. Una taula rodona plena d'idees, d'empenta, dinamisme i d'art de comunicar. Un luxe.

Així, Meius Ferrés (Universitat de Girona ), autora d'aquest bloc tan recomanable, parlà sobre la xarxa amb veu de dona. I ho féu amb una imatge molt propera: la plaça. Internet és l'àgora on la dona pot veure el que s’hi esdevé, d’amagat, per una finestra (aquesta imatge em recorda Montserrat Roig i les dones a les finestres a "Digues que m'estimes encara que sigui mentida"), sense participar, o bé domina la vista des del balcó. Hi ha, però, el banc (#banc). Lloc de repòs on podem encetar una conversa amb tothom. La xarxa és un entorn de confort, un espai natural per a les dones, avesades a comunicar-se, a compartir. És, segons Ferrés, una oportunitar d’”inventar-nos”, de construir una identitat digital, de relacionar-nos amb persones amb els mateixos interessos i crear comunitat. I, això, en un espai que permet quasi la ubiqüitat, i que afavoreix la realització de diverses tasques alhora, ens ve com l’anell al dit. A més, és un lloc on hi ha retorn i interacció. Aquesta no és un instrument, sinó una finalitat en si mateixa, ja que permet cohesionar el grup i ens hi relacionem com a nosaltres mateixes, no ja com a mares, mullers, filles. Això ens reforça, ens confereix una dimensió diferent i pròpia.

A internet trobem, també, una xarxa de suport emocional (Dolors Reig, El caparazón) amb què teixim lligams no físics, però gens freds. I és que el verb de la xarxa és compartir. Afegeix (i açò va crear una petita polèmica) que els homes són a internet per aconseguir l’èxit, i que nosaltres hi som per guanyar-hi coneixements, complicitats, vida interior. Els estudis, també, ens indiquen que les dones encara no produïm prou continguts.

Anna Clua (UOC) parla de la igualtat neoliberal vs igualtat simulada. Hi relaciona feminisme i tecnologia i contraposa el discurs neoliberal al discurs en clau de dona. La mateixa definició de tecnologia ve donada per una òptica neoliberal; se’n diu que és neutra i que confereix poder. Així, la dona 3.0, una dona líder, competitiva, emprenedora, és fruit d’un discurs orientat al determinisme tecnològic. la visió més feminista (Donna Haraway ) parla d’una cyborg, una simbiosi de tecnologia i dona en un món sense dualismes ni pols oposats.

Afegeix que les TIC no són neutres, i que la introducció de la dona en aquest món s’està fent a través d’unes polítiques conservadores. Hi ha unes dones 3.0, i d’altres que no hi encaixen, en aquest model. Aquestes últimes no són molt visibles.

Segons Clua, a través de les TIC es pot expressar la consciència de gènere, es pot produir un empoderament i arribar a visibilitzar les formes feministes de construir significats.

En una recerca d’iniciatives per acostar les TIC a les dones, s’ha comprovat que les promogudes per associacions de dones, tot i ser menys visibles que les fetes per grups polítics o empresarials, han estat les més reeixides. No depenen del finançament extern (fet que els dóna llibertat), són autosostenibles, col·lectives i organitzades en xarxa... i han contribuït a l’empoderament de grups de dones.

Per últim, Laura Borràs (UAB) ens parlà de les “Dones 3.0: la revolució a venir”. El primer que cal fer és una desambiguació. De què parlem quan parlem de dones 3.0? De dones a la xarxa? De dones en xarxa? De dones a les xarxes? O potser de xarxes de dones?

Borràs recorda l’evolució a la xarxa: la web 1.0 consistia a transmetre informació per facilita l’accés al coneixement; la 2.0, a aprendre en xarxa. Tots aprenem de tots. A la 3.0 es produeix una interacció massiva de persones i màquines, i s’hi imposa, dons, la necessitat d’un filtratge d’informació.

Pel que fa a l’entorn social, la dona 1.0 és submisa i segueix el guió que de fa tants anys s’ha escrit per a ella; la 2.0, en canvi, s’adapta a un medi masculinitzat per poder surar-hi. En canvi, la 3.0 es vol desempallegar dels estereotips i crear altres formes, no mediatitzades, de ser dona.

Borràs ens explica que tots som víctimes dels constrenyiments socials. Els estereotips, productes d’una convenció cultural, simplifiquen la comprensió de la realitat i poden esdevenir un perillós mecanisme per jutjar comportaments aliens. Tot i això, funcionen i, per tant, són inevitables. Per tal de neutralitzar-los, cal conéixer-los i deconstruir-los. Ens duu per un camí a través de les imatges trobades a Google, on trobem diversos models estereotipats de la dona. Aquests són perpetuats pels mitjans de comunicació, i, remarca, “la percepció és realitat”. D’ací l’existència de dones amb baixa autoestima (o, fins i tot, autoodi) i consumidora compulsiva per tal de millorar l’aspecte. En aquesta societat, les dones han de ser discretes, humils, perseverants... i han de tindre compte dels fills, de la casa... Una de les conseqüències de tot aquest esforç és l’alt consum d’ansiolítics, el doble que entre els homes. I és que “l’1.0 sumat al 2.0 neutralitza qualsevol ésser humà, fins i tot les dones”.

Calen, doncs, polítiques d’igualtat i de paritat en política i empreses, com el Programa Femtalent.

En l’àmbit literari, la dona se’ns apareix sobretot com a lectora. Al món 2.0, també és creadora (n’hi ha moltes proves a la literatura digital). “Si volem canviar la nostra imatge, haurem de canviar els nostres miralls”, diu Borràs. Deixar de banda els models anteriors i arribar al 3.0, on les dones gaudim de més poder i el puguem compartir. En un banc de la plaça digital.

PD: Després de feines 1.0 i 2.0, que gairebé no em deixen un minut de lleure, he pogut enllestir la ressenya. Uff! I és que encara em queda molt per esdevenir 3.0. Ho deixem en 1’5.0, en el meu cas?

… I la tardor, per fi, ha arribat.

2011-10-23T14:40:00.001+02:00

Ni que siga al mercat, perquè l’oratge s’entesta a allargar la temporada de samarretes de mànega curta, sandàlies i roba lleugera. El canvi d’armari es demora, es va fent a terminis. Ara una jaqueteta, ara uns pantalons llargs…

Avui, a la terrasseta d’enfront de casa, amb el sol a l’esquena, una canyeta i la bona companyia d’una germana, em feia la sensació de gaudir més del dissabte. L’oratge, com dic, encara no se’ns ha mostrat enfurismat, violent en un país on “la pluja no sap ploure”, i en un tres i no res tenim una gota freda. Metonímia i hipèrbole, tot en la definició.

Mentre la gota es decideix –o no- a deixar-se caure per ací, els qui viuen al camp o els qui, com jo, tenim un mercat a tocar, anem gaudint –encara més- de l’estació. M’encisa la tardor. El termòmetre roman benigne després de la calorada d’estiu. El paisatge de les terres d’interior, amb el terra encatifat de fulles seques, ens convida a passejar (el genoll, malauradament, encara no). Me n'estime les vesprades, quan, acomplertes les obligades reunions d’inici de curs a l’escola, el conservatori, l’institut, i les visites mèdiques estacionals, puc passar-me estones –poques, curtes- a la cuina o al sofà, llegint o fent punt de ganxo (ara, mare!). Les Jornades que organitza l'OctubreCCC, veritable antioxidant cultural en quantitat i qualitat superlativa, em carreguen d'energia i esperança (enguany, atesa la situació d'ofec econòmic arran de les multes per haver emés tv3, encara tenen més valor).

Al mercat, les parades han renovat les temptacions que, en forma de fruites o verdures, m’inciten a carregar més del compte… Ja hi trobem alls tendres, bledes, espinacs, mandarines dolces, codonys, caquis… i gínjols. Sobretot pel que fa a la fruita, és un “allà vaig, d’allà vinc”, tan preuada és.

Amb els caquis no hi ha manera… que la cistelleta arribe a la nit. En mengem com si fóra una llepolia de sabor i textura especials. L’arbre, originari d’Àsia, és molt conreat al País Valencià, on compta amb DO. Quin espectacle, un caquier a la tardor! Amb els fruits rojos, les fulles a terra, és una bellesa.

La fruita, com dic, té un sabor i una textura sensacionals (suau, semblant a la melmelada amb “peixets” gelatinosos), però convé no abusar-ne, ja que la majoria de varietats (tomater, roig lluent…) són molt astringents a causa dels tanins. D’altres, com el Sharoni, no tenen aquesta característica; la mida és prou més gran i la textura és sòlida. A mi m’agraden els de sempre, ben madurets, que si en mengem una mica verds ens deixen la boca feta un fregall. Si trobem que encara no ens els podem menjar, convé que els posem en companyia de pomes o llimes perquè vagen madurant.

Quant a les propietats que ens aporta, podem destacar-ne el betacaroté, la vitamina C i el potassi. Tot plegat ajuda a la visió, la pell, els ossos i les defenses.
Una altra fruita que em trobe escadusserament al mercat és el gínjol. Pertany a la categoria de fruits perduts, de varietats oblidades en la cursa per la gran producció, la distribució massiva, el monocultiu… Gínjols i sorolles (encara més difícils de trobar) són un referente de ma mare quan, de tant en tant, recorda la seua infantesa. I jo, quan en trobe, engegue la imaginació.

El ginjoler és un arbust, procedent d’Àfrica o Síria, que es conrea a molts països de la Mediterrània i d’Àsia, i la fusta del qual s’empra en la fabricació d’instruments musicals com gralles i tenores. Els fruits, petits i amb un pinyol, tenen un sabor lleugerament àcid, i una textura un tant cruixent. Bons de veritat. Rics en vitamina C i sucre i laxatius lleugers (ja sabeu, per si us atipeu de caquis...). S’han emprat com a expectorant i contra malalties respiratòries i de la gola.

Ens els podem menjar en alliolis, melmelades, xarops... o bé crus i secs (el preu no em dóna una altra opció).

Hom creia que el ginjoler duia fortuna a les cases, i era usual trobar-ne a les zones assolellades. Ara gairebé no se’n troben, i és per això que no sempre n’hi ha a les parades. Adela se n’ha plantat un, no sé si conscient o influïda per l’adn secular mediterrani. Espere que l’any vinent comence a donar fruits.
Caquis, gínjols, moniatos, castanyes, magranes, mandarines, codonys... em deixen ben clar que, malgrat la temperatura (i la consegüent manca de bolets), ja fa un mes que estem en la tardor. I me n'omplen el rebost.
Dimarts, taula rodona a l'Octubre, amb Laura Borràs, Meius Ferrés i Anna Clua ("Feminitzem la xarxa. Internet"). I, dimecres al matí, incursió al mercat en busca de sorolles!

Tardor. Ja. Per fi.

Sardina de bóta amb ceba o el retorn a la infantesa

2011-10-09T11:15:00.001+02:00

Concretament, a molts dissabtes al matí. En una família tan nombrosa com la meua, en una època de crisi permanent, anar a un bar a fer-se un aperitiu era prohibitiu (i amb els preus d'ara, ni m’ho imagine, amb tant de xiquet!). El gust per la picadeta festiva, tanmateix, no ens fallava, i mon pare organitzava un sarau a la cuina...!! Clòtxines, tellines, sèpia a la planxa... tot en grans quantitats. De tant en tant, ens decantàvem per fetgets de pollastre fregidets, que encara ens agraden i el plat dels quals deixem escurat quan dinem a ca la matriarca. O per sang amb ceba, melosa i suau, o tallada en llesques ben fines, fregides a foc viu, cruixents com si foren papes. Un àpat que avui pot semblar gore, però que ens encisava. Per beure (i per acabar de fer-ne un retrat políticament incorrecte, un gotet de gasosa (La Senyera, La Revoltosa, Konga...) amb un raget (o no) de vi negre. El normal en aquella època (encara ressona en el meu cervell la cançoneta de la Quina San Clemente: “¡Da unas ganas de comeeeeeerrrr!”). Sang i vi. Ben roig tot.

Una altra de les picadetes preferides de mon pare era la sardina de bóta amb ceba. Ma tia en venia a la botiga de la plaça, i, ben embolicades en paper d’estrassa, de vegades les esclafàvem entre el marc i la porta de la cuina abans de cuinar-les, en un ritual estrany i atractiu. Àpats senzills, fets amb productes amanosets, que eren un premi després de “fer dissabte”, just abans de l’arrosset caldós o la paella amb caragols i tot.

Fa ja molt de temps que no en tastava, de sardina (de sang, des de l’origen dels temps!), però Adela ens en va oferir l’altra nit a sa casa i em sabé a glòria. La potència del peix amb l’amorositat de la ceba, damunt una llesqueta de bon pa, tot plegat fan un mosset festiu, sucós, amb tot el sabor de la infantesa.

L’elaboració, insultantment senzilla. Heus-la ací:

Ingredients

una (o dues, si en sou uns quants) sardina de bóta

tres cebes

oli d’oliva

Preparació

Com ja he apuntat adés, es pot esclafar la sardina (tot i que no hi veig massa trellat). Tot seguit, se li trau la raspa i les escates i es renta ben rentada. Posem oli en una paella i hi aboquem la ceba tallada menuda; quan estiga ofegadeta, hi afegim la sardina. Unes voltetes perquè tot agafe sabor, i ja tenim la picadeta feta.

El poder d’evocació del menjar és, per bé que recurrent, innegable. Canvien les circumstàncies, els gustos; tenim accés a menges que els nostres pares ni tan sols coneixien... però res (bé: quasi, que no he tingut ocasió de sopar al Bulli;) no ens commou tant com tornar a un racó oblidat de la memòria a través d’un mosset.

Gràcies, Adela.

L'estiu que se'n va...

2011-09-18T10:17:00.001+02:00

L’estiu se me’n va de les mans. Se’ns en va. Sense remei.

La platja, avui, estava molt tranquil·la. Més que això. Buits a l’arena, espais per poder gaudir de la sensació d’intimitat en un lloc tan dotorejat. Hi passeja la gent de cada dia. Quasi. Molts estan deixant la roba còmoda, el banyador, la llibertat, per la ciutat, la roba de vestir, el despertador. Jo, amb l’estiu de clínica i gimnàs que he dut, em resistesc a deixar perdre les estones de mar, de paisatge, de silenci, que puguen quedar-me al setembre. L’estiu, però, se’n va, i prompte no me’n semblaran tan abellidores les fruites i verdures… Un ubi sunt verd i roig.

Abans, però, que això passe, carpe diem, que tempus fugit, i aprofite els darrers cogombres, els pimentons i les millors tomates de l’horta valenciana (sí, la que encara no queda soterrada sota el ciment!!) que, en arribar l’octubre, gairebé ja no compraré. N’hi haurà, al mercat, però el seu temps s’haurà acabat, i faig per proveir-me de productes de temporada i d’ací a prop. Ja frise per torrar carabassa, fer codonyat o menjar-me un parell de mandarines. Mmmmm!! El cicle de les estacions, que ens fa gaudir de la repetició i l’alternança com si fóra novetat, com els xiquets que, en arribar a casa després de dos mesos d’estiueig, “estrenen” el sofà, l’habitació, la roba que no cabia a la maleta…

Perdoneu les digressions, però no me’n puc estar, de guaitar per la finestra i de mirar cap endins.

Aquests darrers dies d’estiu, la calor s’ha instal·lat per aquestes terres i un gaspatxo, un esgarradet de pimentons torrats i bacallà, una amanida de tomata (i poc més) es fan més abellidors i necessaris. L’altre dia, el meu fill, en el darrer dia de les seues vacances, em va regalar un gaspatxo andalús boníssim. Al meu torn, els vaig fer un gaspatxo de cogombre, senzillíssim, per acompanyar unes sardinetes escabetxades delicioses. Fa vergonya de dir-ne la recepta, de tan fàcil com és.

Ingredients

quatre o cinc cogombres mitjanets

un iogur blanc

el suc d’una llima

dos grans d’all

un raig d’oli d’oliva

sal

pebre mòlt

unes fulletes de celiandre, julivert o menta (opcional)

Elaboració

Ja ho veieu: de vergonya! Batedora, a la nevera i avant! N’hi ha qui hi posa pa, ametles… Jo el faig així i està ben bo. Lleuger, ideal per acompanyar un bon plat de peix a la brasa o una truita de creïlla, o…

La lluna (que ha crescut i minva mentre aquest post es cou, tan lenta vaig) aguaita mentre l’aroma dels arrossars m’amera de sensacions, de records. Setembre és un bon mes. Reivindiquem-lo. Apurem les fruites i les verdures estivals, les passejades per la natura, els banys, que ja arribarà octubre amb ciutat, ritme, carabasses, mandarines… Xe, si també em fa goig!

Estellés, sempre

2011-09-04T10:25:00.003+02:00

Estem vivint temps d’atacs al català, atacs com no pensàvem que es podien repetir en democràcia. La supressió de les línies en valencià per un decret de plurilingüisme que, si s’aplica finalment, només ens pot dur més castellà, la supressió del requisit lingüístic per accedir a una plaça a l’administració, i que van fer que molts valencians isquérem als carrers la passada primavera, són només uns exemples. D’altres, com la sentència del TSJC, que insta a introduir el castellà a Catalunya com a llengua vehicular, en un model d’immersió lingüística que funciona, és un atac sense precedents. I ens podríem passar una llarga estona anotant les agressions que patim els qui tenim “el defecte” de ser bilingües i estimar-nos la llengua materna fins al punt de voler-ne la normalització. Temps durs, que reclamen força, empenta, unitat.

Em sembla que tornem als anys vuitanta. Actuava Al Tall a la plaça i, si hi ballàvem, l’endemà plovien visites a la botiga de ma mare amb l’avís, mal amagat sota la cançoneta: “Que balladoretes, les teues filles!” I els pares que ens renyien per això, per haver ballat amb Al Tall, per haver escoltat la Moixeranga… no fóra cosa que patírem un boicot al negoci. Tenien por. Teníem il·lusió i tot estava per fer. L’home d’una cosina meua, amenaçat per ser d’esquerres i catalanista, va dur Estellés al poble. Ho recorde en la teranyina de la memòria…

Ara, passats tants anys de democràcia (hi pose les cometes?), el de Burjassot se’ns fa més necessari que mai. El poeta compromés, valent, la veu d’un poble, la força que ens cal. És per això que els sopars Estellés, dedicats a l'autor de Burjassot o a molts altres escriptors, filòsofs, persones sàvies del país, es van estenent. I, si hi anem, hi hem de dur els joves, els adolescents, perquè en sàpien, perquè s’emocionen amb els versos, amb les anècdotes. Perquè aprenguen a estimar la llengua que parlen, perquè lligen la nostra bona literatura i, si volen, perquè valoren el compromís de molts amb la terra i la defensa de les llibertats.

Estellés, sempre.

PS: L’any passat, després del sopar Estellés de l'Octubre CCC, vaig publicar aquest post. I, a l’homenatge en xarxa promogut per l’infatigable Víctor Pàmies, en vaig publicar aquest altre. Per si us ve de gust…

Enric Valor, cent anys

2011-08-22T00:01:00.051+02:00

Avui, 22 d’agost, fa cent anys que nasqué Enric Valor, i des d’1entretants i de Víctor Pàmies m’arriba la convocatòria d’un homenatge blocaire que no puc, ni vull, defugir. Anem-hi, doncs.

Valor aparegué a la meua vida a 1r de Filologia. Havíem de llegir-nos les Rondalles Valencianes, adaptacions d’alt nivell literari de la rondallística popular. La riquesa lèxica d'aquesta obra em feia llegir-la amb un diccionari al costat, però, malgrat això, en vaig gaudir bona cosa. Els estudis sobre gramàtica m’ajudaren, i el Cicle de Cassana, molts anys després, m’ajudà a comprendre la dissort del meu país en una època terrible i, també, a apreciar la bellesa d’aquestes terres,

Paisatge valorià: a prop de Planisses

sublimada al paper en una prosa riquíssima i plena d'expressivitat. Atenció als textos que, de ben segur, publicaran Vicent Brotons i Josep Daniel Climent, veritables estudiosos de l’obra valoriana. I als d’altres companys que en saben prou més que jo. Quant a mi, parlaré de la impressió que em causà la coneixença d’una personalitat única, d’un autèntic savi. Hi pense, i reconec que he estat molt afortunada.

Fa molts i molts anys vaig tenir l’honor de presentar Enric Valor a la biblioteca del meu poble, on pronuncià una conferència. Ell i el marit de la regidora de Cultura em recolliren de l’institut. Estava molt nerviosa; la responsabilitat de presentar un veritable homenot, un mestre de mestres, un escriptor majúscul, un erudit, enamorat de la llengua i la cultura d’aquest país nostre, i de fer-li justícia, em tenien feta un manyoc de nervis. A més, treballava de vesprada, sense temps de repassar les notes que, al seu costat, em feia vergonya de llegir. Aquesta inseguretat la va desactivar el savi de Castalla dient-me:”Vosté fa molt bones crítiques”, tot referint-se a un article publicat al butlletí municipal. La seua amabilitat em desarmà, i em donà, alhora, l’empenta per asseure’m al seu costat i donar-lo a conéixer als veïns que s’hi acostaren. Algunes dones, “blaveres” de pro, intentaven provocar-lo amb la pregunta de sempre, i ell les deixà bocabadades amb una classe, una elegància que no he vist en ningú més. És clar que reconegué la unitat de la llengua, però ho féu amb un to conciliador i un didactisme preciós. El valencià és català, sí, i quin català! La combinació de pronoms, l’ús del perfet simple, mots genuïns –recorde l’exemple d’”entrepà”-… Estava desvanida. En acabar l’acte, vam sopar a “Salsita”, un restaurant, ja desaparegut, ubicat a l’andana d’una casa de poble. Pa torrat amb tomata, verdures a la planxa, peix o carn… Un lloc acollidor, senzill, on l’alcalde, la regidora de cultura i el seu marit, Lluís Barrones i jo vam gaudir de la companyia de Valor. Com en tota conversa informal, s’hi tocaren temes diversos. Recorde el somriure pícar en parlar del fred que patiren, el 1960, els nord-americans establerts a l’estació de radar de l’Aitana. Ell, caçador avesat a passejar per la muntanya, n’havia vistes de ben grosses, però aquella li feia especial gràcia. S’esplaià contant-nos com anava de poble en poble,, per carreteres de muntanya amb un sis-cents, per tal de recopilar les meravelloses Rondalles Valencianes. I, a la pregunta de l’alcalde (del PSOE, de quan aquest partit governava arreu) sobre la qüestió sobiranista/autonòmica, la seua contestació, afable i distesa, però clara: independència.

D'una correguda, aní a casa i portí un exemplar de les Rondalles publicades per Gorg que ell, en unes ratlles amables i hiperbòliques, convertí en una joia.

L’anecdotari que eixirà d’aquesta diada pot ser ben gruixut: aquest homenot de somriure perenne, barret i bastó sempre atenia els que se li acostaven amb paciència i respecte. Pel carrer. A sa casa. Sempre. Com sempre ens el trobàvem a les manifestacions en defensa dels nostres drets, compromés, valent. I, quan faltà, una munió de gent l’acompanyàrem com s’acompanya un pare, un germà, un fill. Ens va deixar, sí, però el trobem ben viu a les seues obres, siguen les rondalles, les novel·les o, fins i tot, als fulls gramaticals que publicava al Tio Cuc. Un homenot que ens marcà un camí. Seguim-lo. Amb Valor.

Un viatge amb molta barra… de la bona!

2011-08-14T12:35:00.004+02:00

Platja de La Griega

Agost a la nevera, a taula, a l’armari, a l’atmosfera tòrrida de migdia. Al meu cervell, que no troba el moment ni els mots per escriure un post lleuger com una picadeta en una barra. També és cert que, en tornar del viatge, la rehabilitació m’agafa moltes hores i moltes energies, i la pila de llibres per llegir, les estades amb la família i els amics, i les llargues becades m’allunyen de les tecles sense remei. Què hi farem!

Doncs bé, feta la justificació (encara que no sé si hi ha algú a l’altra banda: eoooooo!!), ataque per fer un resum de l’estada per Astúries i Vitòria.

Amb un oratge més asturià que altres anys (aquella terra és una destinació ideal per l’estiu, i hi hem anat molt), núvol, plujós i un pelet massa fred, i una companyia immillorable, hem recorregut platges, pobles, indrets preciosos. Uns, ja coneguts; d’altres, familiars. Tots, recomanables. Hi ha tanta bellesa pertot…!

Un altre al·licient d’Astúries és la cuina tradicional i la qualitat del producte. A banda de les faves, no ens podem estar d’esmentar el peix i el marisc, la sidra, els embotits i la carn. Però on destaca, al meu parer, és als formatges. Quina varietat! Llàstima no viatjar a la cabina d’un camió frigorífic, perquè me n’hauria dut un munt. Cal triar, i, com que ens agrada molt el formatge de cabra, ens n’hem dut dels Beyos, de Gamoneu i Caxigón. Són excel·lents. Una festa, les parades al mercat de Ribadesella, per dir-ne un. Amb el Picón de Tresviso i una miqueta de sidra es fa una crema de formatge molt fina. Podeu imaginar el cotxe, carregat amb el millor d’aquestes terres. I, ara, la nevera, que em tempta cada volta que l’òbric.

No hem tingut sort, però, en la tria de restaurants. Alguns ja els coneixíem d’altres viatges, i la decepció encara ha estat major. La majoria dels establiments asturians on hem menjat ens han deixat una sensació de clavada-anti-turistes. Racions esquifides i preus elevats (el pa, no demanat, capítol per aprofundir-hi) Llàstima.

La barra de Don Vino

Don Vino

Ja fora del Principat, on hem gaudit a bastament ha estat als bars. Quines barres més ben assortides! De camí a Vitòria, férem una parada a Santoña, on tinguérem la sort de tastar alguns “pintxos”a Don Vino, un local mínim on m’hauria quedat a viure. Pintxos de qualitat (la foto de la barra ho diu tot) a 1´5 €. Una festa! El de truita amb gules i pebre estava boníssim, però em quede amb el de bacallà arrebossat amb pebre de Padrón. Parada a la botiga de conserves Emilia, al carrer dedicat al militar que arribà més alt que ningú (no m’ho podia creure!!), oriünd de la població. I a carregar el cistell amb tot de conserves. Les anxoves, addictives. Tant com el peix a la brasa…


Torrada de llamàntol a La Huerta

Barra de La Virgen Blanca

Pissarreta de La Malquerida

Galtes

Calamar amb aire de julivert i miques

Foie a la planxa amb orellanes i panses

Torrada de polp amb allioli de fruits rojos

Gasteiz, una joia. Feia massa anys que no hi anàvem, i ens ha fet gust a poc. És una ciutat amable, preciosa, on creixen jardins i escultures pertot. Del carrer d’Eduardo Dato al Kutxi (Cuchillería), passant per la Plaça de la Virgen Blanca i la Correría, el camí està ple de temptacions que ja mereixen una visita pecadora i sense propòsit de redempció. A la Huerta (C/ Dato) tastàrem un pintxo de llamàntol amb allioli suau i alls laminats, boníssim. De la mateixa zona, al Saburdi, pintxos molt treballats però de qualitat inferior. El Virgen Blanca, un local modern i acollidor, amb bons mossets a ritme de jazz, ens agradà molt. El 7, al carrer Kutxi, és un local viu, dinàmic, amb predomini de gent jove, on fan uns entrepans molt complets a bon preu (l’opció més adequada per assaciar els adolescents del grup, que mengen més que una revolta de riu). Ara bé, el lloc que em/ens captivà fou La Malquerida. Un local xicotet, amb terrassa (però al juliol feia massa fred per estar-s’hi), de gom a gom. A les parets, pissarres amb l’oferta de pintxos i tapes. Ja ens venia salivera! Galtes de vedella amb creïlla i ceba confitada al Pedro Ximénez, torrada de polp amb allioli suau de fruits rojos i pebre dolç, calamaret amb aire de julivert i miques, foie a la planxa amb panses i orellanes, el clàssic de pernil ibèric amb tomata… La carta és complideta; ens caldria una altra visita!També ens quedà pendent el Sagartoki, però ja sabeu que viatjar amb xiquets (i Sara encara no ha fet sis anys) limita una miqueta. Els majors van gaudir d’allò més amb aquestes delicadeses, i van camí de ser tan llépols i gormands com els pares. Tot amb mesura. En tornar, una miqueta a dieta per cabre en la roba, i a somiar amb una altra escapada a Euskalherria, un país amb molta barra… de la bona!

Un dinar fantàstic

2011-07-22T11:23:00.001+02:00


Les fotos, cortesia d'Empar

A les meues amigues Carme i Empar

Fa ja anys i panys que treballe amb Carme i Empar. Tants, que ens hem fet molt bones amigues. El naixement i la criança dels nostres fills, preocupacions i alegries diverses han anat omplint el rebost de vivències compartides. Això i el café “laxant” de la maquineta uneix molt. A la vida i al lavabo de senyores (ai, la vena escatològica, que ataca de nou!). Als descansos (el millor de la feina) hem anat teixint una xarxa d’amistat lluny d’obsolescències programades. I han sorgit eixides al teatre, al cinema, soparets, cervesetes després d’una mani… Converses telefòniques, correus… Amistat “per terra, mar i aire”. Totes tenim la vida molt ocupada, i se’ns fa difícil coincidir fora de la feina.

Ara bé, no perdonem els aniversaris. És l’excusa perfecta per retrobar-nos i gaudir d’una estona plena de complicitat i bon humor (“Dientes, dientes!” que diu la filòsofa), ni que siga amb una orxateta. Quan ens ve bé, un àpat en un bon restaurant ens deixa prou de temps per posar-nos al dia, riure, passejar per (fer-nos la il·lusió de) rebaixar l’arrosset…

Dimarts de la setmana passada era el dia lliure per celebrar l’aniversari de Carme i acomiadar-nos fins al setembre. Un bon motiu per fer la rehabilitació amb ganes. Amb el temps just (ja m’esperaven) vaig arribar a Vuelve Carolina, un dels locals de Quique Dacosta al cap i casal (a l’altre, Mercatbar, ja vam anar fa uns mesos), al carrer de Correus.

La decoració és moderna però gens freda; al menjador del fons hi ha un jardí vertical que m’agradà molt. Em sembla un toc gairebé irònic sobre el que, fa anys, molts consideraven que era l’essència de la decoració: disposar quatre plantes… Molt acollidor, amb més distància entre taules que a Mercatbar.

El restaurant ofereix, a més de la carta, un menú individual i un de tapes, tots dos a taula completa. Ens vam decidir per aquest últim, i ens va agradar moltíssim. Les tapes, ací, són més elaborades. Saboroses totes. Unes, divertides i subtils alhora (el iogur de foie gras, “migas” caramel·litzades i fruits secs ratllats, per exemple), d’altres contundents però amb un toc de refinament, com l’ou “poché” amb cremós de botifarra i migas o el Cristal&Roast Beef. Boníssims els llagostins cruixents amb emulsió de tomates seques; ens va sorprendre la pizza freda a l’inrevés (una amanida coberta amb unes làmines de pasta finíssima); els daus de salmó marinat amb matisos de països, correctes (val a dir que no és el peix que més m’agrada).

I, de les postres, ens agradà tot. Tant, que haguérem de fer un sacrifici i apel·lar a la "síndrome de mare aspiradora" per tal de menjar-nos-les totes: taronja en textures, fullat clàssic i fruites gebrades.

Un dinar així, amb una companyia tan bona i amb tantes ganes de passar-ho bé és dels que carreguen les piles i ens deixen amb ganes de repetir. En tornar de vacances, xiques, quin lloc triem?

Cócs i coques… Tot un repte!

2011-07-16T18:25:00.000+02:00

Fa uns dies vaig rebre un paquet ben substanciós: els llibres “Els dolços i els salats als forns de Vinaròs”, de Massitet i Juanjo Roda, entre d’altres, i “La cuina del mercat de Vinaròs”. Dos llibres fabulosos, l’únic defecte dels quals és deixar un regust a poc… Totes les receptes m’encisen. Arrelades a la terra, amb productes de temporada. Tenen l’autenticitat i l’aroma d’acabat de coure, el respecte, l'estudi, la cura pel patrimoni cultural (la cuina n’és un gran exponent), i la posada al dia, la innovació… Em fa recordar els forns del poble, l'escalforeta aromàtica, l'ofici abnegat. I, passant-ne les pàgines, em vénen ganes de fényer i enfornar.

Sí; ho sé: havia d’haver-me’ls comprat fa temps, però és ara que he tingut la inspiració de fer la comanda a través de la xarxa (vegeu, si en sóc, d’ase!).
Aprofitant que diumenge passat havíem quedat per dinar a ca Lola, em posí en farina. El primer cóc, de prova, vingué de la mà d’unes sardines que havíem de cuinar ja, i no m’abellia torrar-les i prou. Va eixir ben bo. Si de cas, una mica massa prima la massa (defecte de la cuinetes). El segon, el de tomata amb pimentó i tonyina. La vespra fiu el sofregit, i de bon matí em vaig posar a amassar. Em va eixir una mica morenet i gens fotogènic, malgrat haver seguit totes les instruccions fil per randa. I és que cada forn té una manera de fer. Calen moltes provatures per trobar-ne el punt. Aquest de l’apartament és una fera ferotge que ho arrassa tot si ens despistem una miquiua, o si confiem en els temps de cocció indicats a les receptes. La recepta, ací:

Ingredients

Per la massa:

farina, la que entre

15 g de llevat de forner

1 got d’ aigua

½ got d’oli

Farciment:

1 kg, o 1’5 kg de tomata natural (la pelem i la triturem)

2 pimentons grossos

un tros de tonyina de sorra (al mercat en venen, a les parades de salaons; als supermercats, en potets de vidre)

pinyons

oli

sal

Preparació

Pastem la massa i la deixem fermentar mitja hora (vegeu la recepta de la coca de trempó).

Fregim en una paella els pimentons tallats a tires. Quan canvien de color, hi aboquem la tomata triturada; quan estiga cuit, ho deixem refredar. Estenem la massa en la llanda de forn (untada amb oli) i fem una vora un poc alteta. Hi aboquem el farcit, i hi repartirem els pinyons i la tonyina dessalada. Es pot empolsar una miqueta amb farina perquè qualle l’aigua de la tomata, i al forn, una mitja hora a 190º aproximadament (ja sabeu, depén molt del forn).

Una variant rau a fregir la clàssica tomata amb pimentó i tonyina, tot junt a foc lent.

Malgrat el bronzejat del cóc, jo, cabuda i persistent, no només me l'enduguí a casa Lola, sinó que duia tots els ingredients per preparar un cóc de fruita del temps (de bresquilla, en concret; la recepta, al llibre). M’agrada donar feina on vaig, i així, mentre els xiquets es banyaven a la piscina vam pastar les postres. El seu forn, més feble i tímid, un xic massa educat, va allargar la cocció més enllà del temps indicat. Prou per xarrar bona cosa i posar-nos al dia! No sé si la piscina obre la gana, però en vam menjar bona cosa, del dolç i del salat.

D'altra banda, fa uns dies vingueren a fer una volteta per la devesa i per sopar amb nosaltres Adela i família. Els adolescents, ja sabeu com són, quan agafen un tema, un acudit, uns mots que els criden l’atenció, els repeteixen fins fer-nos-els avorrir. El de les vacances compartides a pasqua va ser “coca de trempó”. Quan s’assabentaren que existia la famosa coca, el meu fill començà a demanar-la. Vet ací que, quan vaig tornar de la sessió de rehabilitació, els meus xics ja en tenien la recepta. No sé si el forn pensa, i està contra mi, o si sóc jo la de l’encefal·lograma pla (o tot plegat), però a Uiso li va eixir al punt, i a la primera! Heus-ne ací la recepta:

Ingredients

Per la massa:

farina, la que entre

15 g de llevat de forner

1 got d’ aigua

½ got d’oli

Per al farciment:

tomates de qualitat

pimentons

ceba (preferiblemente, tendra)

julivert

oli

sal

pebre roig

Elaboració

Barrejarem en un un bol l’aigua i l’oli, la sal i el llevat. Anem incorporant-hi la farina fins que la puguem pastar. Aleshores, la treballarem sobre el banc untat amb oli uns deu minuts. Tot seguit, la tapem i la resguardem de l’aire una mitja hora perquè fermente.

Mentrestant, tallem ben fineta la verdura (la ceba, la podem escaldar) i l’amanim amb sal, oli i pebre. Untem la llanda amb oli, hi aplanem la pasta i la farcim amb el trempó ben escorregut. Hi fiquem sal i un rajolí d’oli. És el moment d’enfornar-la, amb el forn ja calent, una mitja hora a 180º aproximadamente (si coneixeu el forn, ja teniu la meitat de l’èxit assegurat).

Cócs i coques, en dolç i en salat, són un àpat agraït, senzill, molt apte per un sopar informal. Tenen semblança amb les pizzes, sí, però són ben nostres, i des d’ací els i les reivindique, que el nostre patrimoni cultural passa, també, pel forn.

A la fresca

2011-07-01T23:00:00.000+02:00

Els dies previs a l’èxode, el canvi de ritme ens pilla passats de revolucions. Els xiquets ja no van a escola, i l’obligació d’alçar-se matí per dur-los, o de fer de xofer a la vesprada s’acaba bruscament. I no ens hi trobem, amb temps per mandrejar (ara m’alce a les 8!!) i, també, amb la casa okupada per l’adolescent, el cosí, la xiqueta-però-no-tant i l’amiga, el MTV Tunning... No sé què és pitjor!

També amb brusquedat s’instal·la, fins l’octubre, la calor apegalosa de la costa (mai no he sabut bé per què la gent triava aquestes terres entaulellades com a destinació turística atenent al clima). Si no hi ha obligació, convé restar a l’ombra a les hores de calor, i eixir a primeres hores del dia, o bé a poqueta nit, quan la brisa és benigna i el ventall no és una eina bàsica de supervivència a la ciutat. Aquestes hores de pas a la nit m’agraden molt per reunir-me amb amics i fer un sopar informal. A la terrassa d’uns bons amics, o a la devesa del Saler, il·luminats per la Lluna; potser devorant un entrepà en un cine d’estiu (preferentment amb Hitchcock; en qualsevol cas, alerta amb la programació de la Filmoteca, no us perdeu cap obra mestra!) o en una terrassa del barri, sopar a l’aire lliure és una delícia. Ens deixa la pell fresca, la son plàcida, el plaer de la conversa. I això és molt.

Despús-ahir vam fer un sopar pensat i fet a El Rus, un local de Russafa especialitzat en entrepans. La carta (que gairebé no puguí mirar, ja que m’havia parat a saludar una coneguda) és molt extensa, i podem triar tipus de pa. Jo me’n vaig demanar un de pa de ceba amb pit de pollastre, albergínia torradeta (amb el toc especial del foc) i formatge, que estava ben bo. I no em pose a fer un publireportatge, però pensava en l’èxit d’una proposta tan senzilla: un entrepà ben combinat pot ser suculent, i amb un toc de creativitat i bon servei, la cosa rutlla.

Si es tracta de fer un sopar casolà de tapetes, lluïdor i fàcil, els qui vivim a la vora d’un mercat ho tenim ben fàcil. Jo em decidesc per productes de temporada i km.0 sobretot, i amb una elaboració mínima. A l’estiu, trobe unes tomates valencianes (del Perelló)

divines per fer una amanida zen: només la tomata i unes olives, o bacallà esguellat i un gra d’all picadet, ja és una festa. Unes clòtxines o unes tellines, de categoria. Les primeres, amb uns grans d’all, uns talls de llima, un raig d’oli verge i, per als valents, una punteta de bitet, i al vapor. Les tellines, les tire a la paella després d’haver sofregit un all tallat a làmines. En dos minuts estan fetes, i desapareixen en un tres i no res. La truita (de carabassó, d’albergínia, de creïlla) mai no falla. O un “mullerengue:pimentó, albergínia, tomata, ceba... torrats. Els clàssics aladrocs en vinagre. L’esgarradet. Pebrots de Padrón. Ales de pollastre al forn. Sardines a la brasa. Una coca de ceba i botifarreta desfeta. Amb brisa i bons amics a taula, èxit garantit... Xe, quina gana! Sort que ja he sopat!

Per un estiu saludable

2011-06-26T10:58:00.004+02:00


L'Albufera de València, un paisatge familiar

Canvi d’estació. La roda del temps va amb pilot automàtic i res no l’atura. Els aparells antimosquits són, ja, part de la decoració, com les samarretes sense mànegues a la indumentària. El ventall, imprescindible, a la bossa de mà. Concerts, classes obertes de dansa, vacances escolars. Fa calor. Estiu.

Ha estat, aquesta, una primavera convulsa. Les primeres mesures contra la llengua i l’ensenyament públic després de les eleccions ens han tret, i ens trauran sovint, al carrer. No podem restar quiets, muts, davant l’ofensiva que ens vol esborrar del mapa lingüístic. Estem nerviosos i, a més, fa calor.

Soroll. Molt de soroll. Aquest matí sentia, des del menjador, la cançó “Francisco Alegre” , i moltes més, versió orgue de mercat. De la cuina, però, m’arribava el tro persistent, el brunzit molest de la F1, un “event” que té lloc... a uns quants quilòmetres de casa! No vull pensar com deuen patir la contaminació acústica els veïns dels barris més propers al circuit. Per exiliar-se. O tancar finestres i emprar taps a les orelles.

De vesprada, traca. I, ara, la segona revetlla –ambdues a deshora- de Sant Joan. Musiqueta (sic; ara mateix estic sentint Camela) que s’allargarà fins les dues de la matinada (calia?).

Davant totes aquestes agressions a esperits sensibles com el meu (noteu-hi la ironia i l’accent engolat, que ja menge pa amb corfa), hem de defensar-nos i mirar de gaudir d'un estiu saludable i, fins i tot, de la calor mediterrània (de deveres que escriure amb les Azúcar Moreno de fons és difícil). I ens hi posem, clar que sí!

Dimarts vam assistir a la gala de graduació dels alumnes del Grau Professional de Dansa. Unes actuacions millors que unes altres, però totes tenien un bon nivell; són, ja, ballarins, i ens van regalar un treball ple d’esforç, de superació, de renúncies, de la bellesa del moviment. Ahir, al Café del Duende (C/ Túria, 62), el nostre amic Manuel Fernández ens féu vibrar amb la seua veu. Fonda, potent, sàvia. El guitarrista, Manuel Reyes, i els balladors Cristina Simó i Jesús Aguilera, tots excel·lents i a to amb Manuel. La companyia, a més, era gratíssima: Adela i Javi, Puri i Pep, i el retrobament amb amics de fa molts anys, com Imma, Lola, Pilar, Paco... Un mosset de felicitat.

És clar que no totes les setmanes estiuenques gaudiré d’aquests privilegis. Per als dies feiners, a més de millorar amb el genoll fins el restabliment total, em demane lectures refrescants i amb un toc àcid, com “Oncle Oswald” de Roald Dahl (que m’estic cruspint a la magnetoteràpia). Novel·la negra, totxos, llibres de cuina… De tot, que l’estiu és llarg.

I, pel que fa a la cuina (ara sona la “Macarena, aaaah!), miraré de preparar begudes, postres i plats lleugers i abellidors, continuarem fent pa (la pràctica ajuda, no?) i seguiré aprenent dels mestres. Us adjunte les darreres elaboracions líquides i semi de cara a l’estiu. La primera és una adaptació de la copa de fruita amb gelatina de taronja feta per Gemma, de La cuina de casa. Tenia a la nevera un bon tall de meló d’Alger amb risc de llançar-se a perdre, de manera que vaig engrescar la xiqueta a fer-ne boletes mentre espremia el suc d’unes taronges que també corrien perill. Les restes foradades de la polpa del meló, les vaig batre i les vaig afegir a la gelatina de taronja (tot s’ha d’aprofitar). El resultat, unes postres amarades de vitamines, refrescants i molt gustoses, que van fer gust a poc. Tant, que n’hi hagué una segona tanda.

D’altra banda, m’abellia fer una llet vegetal que no fóra l’orxata, i seguint el mateix procediment (tot i que reduint la quantitat: 150 gr/l) en vaig fer d’avena. Més densa que no l’orxata, no té tant de sabor, i hi he afegit una miqueta de canyella. Bona.

I, per a la set entre hores, infusió de garam-massala a la nevera. No li cal sucre, de bona que està.

(“Volare” sona ara. Sort que, entre tanta morralla, hi ha els clàssics carrossones ).

Recorde que els aladrocs estan esperant torn amb el vinagre; us deixe, doncs. Demà (?) publique.

Us desitge un bon estiu (malgrat tot), amb amics, temps i salut per gaudir-ne.
P.S: Avís: pense seguir donant la llanda des del fornet; no és un comiat, sinó una benvinguda a l'estació.

De colors

2011-06-15T01:25:00.006+02:00

La meua infantesa, a través de moltes fotografies, la veig en blanc i negre. Recordades notes de color, però. A les cireres/arracades, en una excursió a Serra. Als calcetins verds amb borles blanques que lluïa, desvanida, a la plaça del poble. Als arrossars de la marjal, d'un verd elèctric, refulgent. Pantalons a quadres. Taronges sanguines. Mantega de colors…

Del blanc al negre hi ha molts tons de gris. I aquella època de l’EGB, del BUP, de les darreries del franquisme i de la Transició, com n’era, de grisa! Una sola televisió en mans avesades a tallar (ai, la censura, quantes malifetes!), que desinformava una societat atemorida, amb la voluntat i el pensament segrestats, on no es podia parlar de política ni a casa. El sistema educatiu, massificat, ranci i sense cap atenció a la diversitat...no millorava massa la monocromia.

Els llibres, el cine, les idees que ens duien la germana major i la colla d’Alfafar, els debats a classe amb professors progres, tot plegat van donar pas a una realitat molt acolorida i excitant. El colp de Tejero em pillà a l’institut, en un grup on hi havia un neonazi, una falangista, algun anarquista i molts i moltes "bacores", gent com jo que no teníem massa idea de res. Aquell –em pense- fou l’any de la meua presa de consciència. No podíem ser neutrals, no podíem ser grisos. I eixíem al carrer, i cridàvem allò de “Ties Maries, vos queden quatre dies”...

Ha plogut, molt i malament, per ací, però, no sé com –o sí?- aquesta terra ha esdevingut, malgrat la contaminació lumínica, els events i totes les capes de vernís possibles, un territori erm, desolat. Gris. Com el no-do dels informatius d’una cadena pública que, per higiene mental, mai no veig. Com els vestits del conte aquell de l’emperador, fum i cendra. O l’autoodi que, disfressat de decret “modern”, condemna el valencià, el nostre català, a la desaparició en poques generacions. Una franja de costa grisa i xapada fins a dalt (amb taulellet de segona), amnèsica de la pròpia història, paradís per als botiflers.I per a les ties maries.

Irene amb Mònica Oltra

Molts valencians que ens estimem terra, llengua, dignitat, llibertat d’expressió… vam eixir dijous passat al carrer per dir, clar i ras, que volem viure en valencià. I ho vam fer vestits amb colors vius, alegres. No volem la grisor dels uniformes d'alguns col·legis concertats, ni els barracons amb arrels als patis de les escoles. Volem una escola pública, valenciana i de qualitat. Defensem l’ensenyament plurilingüe, sí, però partint del fet que cal protegir la llengua minoritzada i, a partir d’açò, anar avançant en l’adquisició d’altres idiomes. Rebutgem la massificació a les aules, que condemnarà els alumnes més desfavorits al fracàs escolar. I no ens faran callar.

El meu amic Víctor i la seua filla, lluint samarretes de disseny propi

Per tot açò, aquest dissabte, 18 de juny, tornem al carrer. Com fa tants anys. Per omplir-lo de vida, de cultura, de color. En valencià, per descomptat!

Spritz... i més!

2011-06-08T00:00:00.003+02:00

Els qui tenim fills passem una llarga temporada de les nostres vides dubtant si lleven els carrers a la nit. Perdem contacte amb els bars; si de cas, hi anem, dissabte a migdia, si tenen una terrassa tranquil·la, lluny d’ensurts. Ens relacionem, sovint, amb altres pares (qui, sense, ens podria aguantar?), amb els quals compartim converses sobre temes variats: alimentació, escola, extraescolars... i política, viatges, aficcions diverses... (no vivim en un univers tancat, no del tot). Gràcies als xiquets aprenem a gaudir dels matins assolellats, dels parcs, de pel·lícules meravelloses d’animació... No, no ironitze (que podria, eh?). La criança és llarga (ara, diuen, fins als trenta-tants...). Tant, que, quan podem eixir de nit, ni que siguen dues horetes (el temps just per sopar al barri, o ben a prop), almenys en el meu cas, em costa. La mare-lloca. El costum de tants anys. La mandra.

Per sort, no tots són tan parats com jo, i la meua germana (i còmplice) Adela, i el seu xic, ens van acomboiar divendres per eixir junts una estoneta. Deixàrem els xiquets (bé, llevat de Sara, els pre i adolescents) amb el sopar quasi fet (Lluís muntà uns entrepans amb cansalada torradeta sobre unes tallades de pit de pollastre empanat que tingueren molt d’èxit) i quatre normes bàsiques. I ens disposàrem a sopar de picadeta itinerant. Primer, a Ca Mandó, un local mínim, agradós, on la carta i el servei és en valencià (tinc molt clar que, en qüestió de llengua, i tal com va la cosa, aplicaré la discriminació positiva). Unes torrades de Torta del Casar amb codonyat i olivada, i al carrer. Passeig cap a la Plaça de la Reina. Uns pintxos rutinaris al local homònim, però és que tot estava ple i calia menjar alguna cosa més. Quanta gent ix un divendres a la nit? Em sentia extraterrestre –o, més aviat, com el pacomartínezsoria aquell, bocabadada-. Unes gambades més, i ja érem a l’objectiu prefixat. El Joe’s Garage, un local minúscul i ye-yé, on uns italians ben simpàtics (ell de Palerm i ella de Milà) serveixen, a més de piadines i focaccia, cocktails diversos, entre els quals hi ha, per descomptat, l’aperitiu més preuat al Véneto i l’objectiu de la incursió nocturna: l’spritz. Els nostres acompanyants el van tastar durant el viatge d’estiu, i en tornaren amb el material bàsic per convidar-nos-hi. Un dinaret a sa casa... i l’spritz ja tenia més seguidors!

Però... què és, l’spritz? Abans, es tractava d’una barreja de vi amb aigua. Ara, tot i que no n’hi ha una sola composició, es tracta d’un aperitiu amb 1/3 de prosecco (vi blanc escumós), 1/3 de soda, gel, i 1/3 d’Aperol, Campari o Cynar (totes elles, begudes amb un toc amarg) , aromatitzat amb rodanxa de taronja o llima. Les proporcions, segons el lloc on ens el preparen, és clar. Si no en tenim, de prosecco, un bon cava ens farà paper. Se sol acompanyar amb papes, olives... com a bon aperitiu que és.

Aquesta beguda és habitual a migdia a les terrasses del Véneto. Nosaltres, al Carme, de nit (és el que hi ha), en vam gaudir. De l’spritz, de la piadina... però, sobretot, del ritual. I del fet d’haver pogut situar-nos, per una estona i gràcies a la imaginació, a la bella i enyorada Itàlia.

Els amos del bar, oberts i amables, ens van fer un repàs ben didàctic per les diferents combinacions d’spritz. Jo, però, xarradora de mena, els vaig punxar amb la debacle electoral de Berlusconi. Sé que parlar de política amb desconeguts és arriscat, però també és una manera ràpida (per bé que esquemàtica) de saber per on va la cosa. No em van decebre gens. Tots dos es mostraren farts i avergonyits de l’impresentable que –diuen- els representa, amo d’un imperi mediàtic (i, per tant, de l’opinió de bona part dels italians, dels que no saben que cal un esforç per estar informat) i de mig país. Corrupció, modificació de les lleis a conveniència, impunitat, manipulació... en una democràcia europea. I, com que tant fa el sabó com el fil negre (tot és per la roba), i una cosa duu a l’altra, ens va brollar la indignació. Una indignació profunda, de fa molts anys, amb els desvariejos i els abusos de poder que patim alguns. La restrictiva llei electoral, la privatització de serveis públics, l’anorreament de drets lingüístics a casa nostra... en són un exemple.

També, però, va sorgir l’esperança que aquest moviment dels ciutadans arribe a eixamplar-ne la participació en la vida pública (inclòs el dret d’autodeterminació que tant els ha costat d’admetre, als de BCN; ni m’imagine la votació a Madriiiit!), i que els qui s’hi dediquen (a açò de la política, dic) s’ho facen veure.

Apurat l’spritz (i el temps prudencial fora de la llar), a l’hora en què la princesa esdevé ventafocs, arribàrem a casa. Tot en ordre (relatiu: la cuina...). Fins una altra. Amb quina excusa?

Cultura front a barbàrie

2011-06-01T11:46:00.004+02:00

Al País Valencià, la primavera està sent especialment convulsa. Més enllà de xàfecs i ruixats a deshora (com sempre), els qui ens estimem el país i la llengua que ens agermana de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, tenim molts fronts oberts. Un, la defensa del dret a veure tv3, interromput a causa de les sancions econòmiques contra ACPV, i que fan perillar –mitjançant l’embargament de tots els béns, Octubre CCC inclòs- l’entitat cívica. Un altre, la nova majoria absoluta d’un partit ple d’imputats, que ens ha dut un desprestigi brutal. La gent que els vota, més aviat “fitxa”. No hi ha pensament crític. Millor: no hi ha pensament.

El darrer obstacle amb què ens hem trobat ha estat la decisió, per part de Font de Mora, de certificar la defunció (no debades és forense) de les línies d’ensenyament en valencià (PEV i PIL), la veritable joia de la corona de l’ensenyament públic. Unes línies d’immersió lingüística que han donat, i donen, uns resultats acadèmics més que notables en una autonomia amb un fracàs escolar proper al 40%. És cert que no és aquest l’únic atac: l’augment de ràtios a 35 alumnes a l’ESO (que no cabran físicament a les aules, fetes per 25), la reducció de professorat... Tot plegat, un panorama ombrívol, rúfol.

Ens alegra, però, que, malgrat la llei electoral, s’haja trencat el bipartidisme, i que altres veus es puguen sentir a ajuntaments i govern autonòmic. Ni que siga per higiene democràtica. També, que el corrent del 15 de maig s’haja estés per barris i ciutats. Ens cal repensar la societat en què vivim. I actuar. No sé com, però cal actuar. Eixir al carrer, manifestar-nos, demostrar que no som quatre gats...

I, front a la barbàrie, cultura.

Aquest ha estat, també, un mes enriquidor. La visita de Víctor Pàmies a Ca Revolta ens portà un treball fantàstic en el camp de la paremiologia, Amb cara i ulls, que també és el primer llibre en català finançat per crowfunding (micromecenatge a través de Verkami). Víctor és, a més d’un gran especialista, un excel·lent orador, i la seua intervenció fou molt amena. En la sessió, organitzada i conduïda per Laura Santacruz, l’acompanyaven Josep Daniel Climent, especialista en Enric Valor, que ens parlà de la preocupació de l’homenot de Castalla per conservar, difondre i depurar la llengua; Francesc Gascó (ai, guilopo, com t’ho callaves!) parlà de les rondalles de Beneixama (algunes, moltes, recollides per ell en un volum ja exhaurit), i de projectes al voltant de la literatura oral. Alícia Martí i Toni Torreño ens presentaren un treball preciós sobre la poesia oral improvisada, on participen instituts de tot el domini lingüístic. Una experiència que aquests alumnes duran al cor. Finalment, Francesc Mompó ens parlà la seua columna a L'Informatiu, la Iseta, on, alhora que feia una anàlisi crítica del país, hi abundaven les parèmies i dites populars.

Com veieu, una nit molt instructiva (i, també, lúdica: alerta!).

Dissabte passat, l’editorial Bromera ens regalà una Jornada, #literaTIC, gràcies a la qual gaudírem de l’entusiasme amb què Laura Borràs parla de la literatura digital. Una literatura “ergòdica” (que requereix un esforç), divertida, dinàmica, en moviment, oberta, on el lector re-escriu l’obra... En un (o dos, o tres...) clic. O amb el dit, que cada tecnologia ens està duent noves formes d’expressió i de lectura. Malgrat la meua ignorància en el camp, el poquet que n’he tastat m’encisa. La seguí J. A. Fluixà, que, amb molta gràcia i sentit de l’humor, ens presentà un pla de foment de la lectura molt assenyat. Per últim, Anna Ballester féu una sessió molt pràctica (i divertida) en què se’ns mostraven diversos camins per treballar la poesia amb els alumnes. A la vesprada hi havia col·loquis amb escriptors i una representació teatral, però... jugava el Barça, i la meua germana (i família) venien a casa, i calia cuinar per celebrar els gols amb la panxa plena. Algú que hi fos, que ens en faça cinc cèntims!
Aquestes trobades, el contacte amb gent valenta, decidida i formada, ens encoratja. I, de coratge, ens en cal un bon grapat.

Tenim ara, doncs, un horitzó tèrbol, enteranyinat per la prepotència, el desgovern i la barbàrie. A nosaltres ens queda el carrer, la mobilització, la dignitat. La cultura. La vida.

Semilíquida, fresca, gustosa (i sinestèsica) classe de divendres

2011-05-24T20:50:00.005+02:00

Fa molt de temps, ja, que no fique el peu en un aula, i se’m fa estrany. Estranyesa per no ser-hi i, també, per la facilitat amb què gairebé me n’he oblidat. Les cares es desdibuixen. Els noms, esvaïts en un paper groguenc de la llibreteta vella que tinc per memòria. La rutina, ara, n’és una de ben diferent, i passa per la clínica de rehabilitació, o els exercicis –molts i costosos- a casa, que m’ocupen gairebé tot el matí.

Les vesprades, amb xiquets a la vora, passen en un tres i no res, i tinc la sensació que algun donyet me les furta. Sempre?

Per sort, de tant en tant, a Montesa, ben a prop de casa, fan cursos de cuina. I aprendre’n, ni que siga una estoneta, sempre va bé. Ja us en vaig fer cinc cèntims del dedicat al Japó: un èxit, les receptes!

Fa dos divendres vaig poder acudir-ne a un, dedicat a gaspatxos i cremes fredes. L’estiu ja és ací, i aquestes menges semilíquides m’encisen. A més, el meu amic Francesc també hi venia, de manera que la vesprada es presentava entretinguda, profitosa i amb bona companyia. I així fou.

Poca gent (es veu que, després de Pasqua, la gent s’hi despista). Tres dones majors, valencianotes escurapanxes (en un moment m’havien dit d’on eren i, també m’havien preguntat en quin carrer visc!!), un home molt discret, i nosaltres. Es creà un ambient molt graciós i distés, i les vora tres hores que hi passàrem se’ns feren curtes. Javier Verdejo, el professor i cuiner, fa les classes molt amenes, convida a participar i dóna idees constantment, sempre amb un somriure. Quina paciència! Ens va fer una crema d’alvocat i coco, uns gaspatxos (de meló d’Alger, de pera i remolatxa, de cireres…)… Fins i

tot, un Bloody Mary amb copinyes: un aperitiu sensacional!

Vam eixir, doncs, d’allí amb unes receptes ben resultones i saboroses. I amb uns plats preciosos per presentar-les. De moment, n’he fet dues, i han tingut molta acceptació entre el públic casolà –quin remei els queda!-. Heus-les ací:

Crema d’alvocat i coco

Ingredients (per a 4 persones)

600 gr d’alvocat

100 ml de llet de coco

500 ml de brou d’au o de verdures

c/s celiandre

400 ml de iogurt natural

c/s sal i pebre

el suc de mitja llima

Gaspatxo de peres i remolatxa

Ingredients

3 remolatxes cuites

1 ceba

1 gra d’all (opcional)

1 pebre verd italià

mig cogombre (opcional)

oli d’oliva verge

vinagre balsàmic (la proporció estàndard és una cullerada de vinagre per tres d’oli)

c/s sal

2 peres Conferència

pebre mòlt (opcional)

Preparació

Ja sabeu: triturem els ingredients i, si queda una mica massa espés, hi afegim aigua freda. Perquè quede més fina la crema, la passem pel colador xinés.

Rebre classes de cuina és fantàstic. Hi ha joc, alquímia i gust; dissabte 28 al matí es dedicarà a la rebosteria. Llàstima que no hi puga anar! Montesa i Javier estan preparant una programació regular per al curs vinent. Un curs saborós, sinestèsic i lúdic que no em vull perdre.

Per anar a Ca Revolta ... a ulls clucs!

2011-05-19T20:33:00.002+02:00

No hem de pensar-nos-ho massa. Dissabte, a les 19h, el lingüista i paremiòleg Víctor Pàmies presenta a Ca Revolta (València) el seu llibre Amb cara i ulls, una recopilació i estudi de més de 700 dites i refranys sobre l'ull. Aquest és el primer llibre editat mitjançant el micromecenatge (en aquest cas, a través de Verkami), del qual també ens parlarà.

A més, l'acte, organitzat i conduït per Laura Santacruz (1entretants), comptarà amb la participació de filòlegs i blocaires com Josep Daniel Climent, Alícia Martí, Francesc Gascó, Francesc Mompó i Toni Torreño (que parlaran sobre diversos aspectes de llengua i literatura catalanes), i l'actuació d'Anna Gascón i Lucía Arce. Com veieu, una festa, preciosa, per la llengua i la cultura que ens uneix.

En acabar, celebrarem un sopar de germanor a la casa que ens acull, on, de ben segur, gaudirem d'un bon sopar i de la millor companyia. Jo hi vaig a ulls clucs. Algú més s'hi apunta?

"Sacrifici": menú del dia a Mercatbar

2011-05-15T08:00:00.042+02:00

Ai! L’educació nacionalcatòlica, que vaig patir els primers anys de la meua vida, ha deixat una empremta en mi. Em costa dir que no. Em sap mal per l’altre i, m’agrade o no, de vegades em trobe en llocs o activitats que no m’agraden o que, senzillament, no m’abelleixen massa. Amb els de casa, assertivitat (massa i tot), però amb els de fora… Encara em queda bon tros d’aprenentatge!

Bé, com deia (ja veieu com divague…), si m’he de sacrificar, em sacrifique. I punt. A banda de les sessions –ara, sí, efectives i encertades- de fisioteràpia, d’on isc amb la lliçó de Fama ben apresa (i la samarreta amerada), hem encetat un treball de camp just a l’hora de dinar. És, o no, prova de generositat?

Uiso, cuiner particular i –ja- professional, necessita aprendre, veure i tastar plats, acostar-se a diferents concepcions de l’art culinari. Els dies de feina, ficat com està al perol, prou té de sobreviure a les jornades maratonianes. Els lliures són per viure, estudiar, aprendre. I, jo, criada -de menuda, eh!- a l’escola nacionalcatòlica, em "sacrifique" per ell.

És així com dijous, en acabar la rehabilitació, esperitada (a velocitat de tortuga, tot s’ha de dir), em vaig dirigir a Mercatbar, un dels restaurants que Quique Dacosta té a la capital dels events inútils, al bell mig de l’Eixample. A la una i mitja obren, i no fan reserves. Cinc minuts abans, hi havia gent esperant. Per sort, dia feiner, i a una hora tan europea, vaig poder triar taula. L’espai està ben aprofitat (potser massa i tot). La barra ens acosta les diferents tapes…. La decoració, lúdica, amb detalls de baret, a to amb el nom del local, però amb mobiliari funcional i de disseny. Així, ens trobem amb els plats i gots de Duralex de tota la vida (sí, els transparents, eixos que no es trencaven mai) o la carta apegada sobre una planxa de cartró. Prestatgeries amb caixes plenes de llandes, cistelles amb ous, embalatges diversos… que emmarquen una pantalla que reprodueix, en una tirallonga monorima, diverses preparacions del cuiner. La cuina, semioberta, permet l’aguait furtiu al tràfec de cassoles… Servei atent i informal. Ràpid.

Una volta feta –i transmesa- la inspecció ocular, ens tocava dinar, i, sent dijous i feiner, vam optar pel menú del dia. Quatre tapes, plat principal (arròs o fideuada a migdia, i carn o peix a la nit) i postres, 16’50€ (beguda i pa a banda). Si triàvem de la carta, la cosa podia pujar massa per nosaltres. Les tapes, correctes. Una pizza margarita boníssima, cruixent i amb unes tomatetes seques Cherry exquisides. Espàrrecs de qualitat amb una vinagreta de verduretes, molt bons. Els pimentons del piquillo amb làmina de cansalada fumada, senzills -potser una mica massa-. La botifarra de Burgos torrada, de qualitat i digestiva. El plat principal, un arròs caldós amb pilota (massa contundent), verduretes i polpets, molt saborós i al punt. Les postres, una pannacotta i una mousse de xocolata, presentades en pots de conserva (aquesta originalitat els estalvia d’emplatar), només correctes.

En resum, per poc més de 20€ es pot dinar, raonablement bé, però sense pretensions, en un local de Dacosta. Caldrà anar un dia a degustar només tapes, entre les quals hi havia homenatges a creacions de diversos cuiners de renom. Les conserves casolanes ja mereixen una visita.

Però, és clar, si volem tastar la genialitat i el virtuosisme de Dacosta ens hem de desplaçar a Dènia… encara. Mentre anem engreixant el porquet, continuaré “sacrificant-me”, a dinar de menú en dies feiners, tots els que calga. La setmana que ve, al centre de la ciutat. I és que encara no m’hi sé negar. Coses de l’educació! ;)

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

2011-05-11T00:01:00.002+02:00

Imatge de la manifestació del 16 d'abril

ACPV (entitat de la qual no forme part) ens demana que avui, 11 de maig, publiquem aquest editorial conjunt. Tenen raó. La raó front a la prepotència, la defensa de la llibertat front a la censura, la cultura front a la manipulació...

Si pitgeu al banner de dalt, hi trobareu les diferents maneres de contribuir econòmicament a la continuïtat d'ACPV, greument amenaçada per les multes.

Si us ve de gust, llegiu l'editorial:

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Del sud… calma, sol, platja i… tapes!

2011-05-05T19:18:00.007+02:00

La meua preciosa neboda Sara, a Mònsul

Les vacances esdevenen, gairebé sempre, en el meu cas i en el de molts amics, un salvavides necessari, una dosi d’oxigen que ens eixampla els pulmons i ens permet respirar a fons. Ens calen els recessos, i ens cal aprofitar-los. Com? Cadascú que diga la seua: pintar la casa (sí; per què no?), viatjar, estar-se al llit sense fer cas del sol, llegir la premsa amb calma i des de les darreres pàgines, acabar el llibre –per fi!-, cuinar, passejar per la ciutat (la propera o una de llunyana, tant se val), pel camp… Tenir temps per “perdre’l”. Un luxe.

Nosaltres, tot coincidint amb les vacances dels nanos, vam deixar València, la finca en obres, sense ascensor… i, sense cap mena de nostàlgia, ens vam instal·lar vora mar (des d’on comencí a redactar aquestes línies). El silenci al matí, només trencat per la piuladissa dels ocells, els darrers espàrrecs (que m’esperaven adelerats, de segur; o era a l’inrevés?), la llibertat de què gaudeixen els xiquets en aquest entorn, la lectura (Suite francesa, d’Irène Némirovsky: imprescindible), els passeigs… van deixar lloc/temps per a un viatge diferent dels que solem fer per aquestes dates, sobretot urbans i més enllà dels Pirineus. Del nord, enguany, al sud.
La destinació, Carboneras, un poble situat al Cap de Gata. Des d’allí hem fet excursions a la bellíssima platja de Mònsul o la de Los Muertos. També, la d’enfront, notable, en un entorn urbanitzat amb seny, lluny del model vertical que tan bé es representa per ací (també, però, prop: recordeu la barbaritat del Algarrobico), migdiades zen… I bona companyia per gaudir dels petits plaers de la taula en un indret que, tot i la puixança del turisme, continua sent, en essència, pescador.

Javi va fer de guia en aquest recorregut per les tapes. Aclaparats per la lllista recitada maquinalment pel cambrer, ens deixem dur per l’expert i triem potetes de polp, caçó, calamars, torrada d’ou fregit amb pernil, llagostins...

En una altra estació del nostre viacrucis (com es nota el patiment, sobretot al perímetre abdominal!), muntadets de sardina i de tonyina fumada, emperador, sèpia, broquetes de carn… I el tercer lloc -on vam reincidir sense temor de cap penitència-, especialitzat en peix a la planxa, ens captivava amb els muntadets d’aladrocs en vinagre sobre un llitet de pebre torrat (se l’han copiat de mi, de segur), peix variat torrat al punt i, fins i tot, gamba ratllada! Com veieu, un conjunt d’exquisideses senzilles a elecció, basades en el producte fresquíssim, altament addictiu. I, tot açò, acompanyant una canya o un refresc, per un preu més que ajustat (per exemple, un terç de cervesa i quatre gambetes ratllades, 2 €). Molt hem d’aprendre al País Valencià -i a molts altres llocs del "nord"- en qüestió de tapes, on no se’ns ofereix res per acompanyar la beguda. On, sovint, un plateret de braves ens pot costar 6/8 €, una mandonguilla d’abadejo-Wally,(Where is it?), 1 €; dues llesques de pa amb tomata, 2 €! Intentàvem calcular el preu dels plats d’allà, en qualsevol establiment d’ací, i potser quedava lluny de les nostres possibilitats.
Ja havia estat a Andalusia en altres ocasions -una d'elles en aquest Parc Natural-, però mai no ens havien donat a triar la tapa. I aquest detall marca diferències, tantes, que no en descartem una altra escapada. Xe, que ara mateix tinc una enyorança...!! De les tapes, sí, però també de les platges -tranquil·les, solitàries-, de la calma, de la bellesa del sud.

PS: El sol, ja no l'enyore, que em sembla que Llorenç ha vingut per quedar-se fins l'octubre. I, a l'est, pica de valent!

De l’est… Yakitori ( 焼き鳥)

2011-04-17T23:55:00.001+02:00

Tot i que defense i practique (amb les meues limitacions, és clar) la cuina autòctona i de temporada, m'agrada tastar plats d'altres cultures. No concep un viatge sense un acostament al que s'hi menja. Quan en tornem, al cotxe duem un rebostet ple de petits tresors que allarguen el goig gustatiu. Si només somiem d'anar-hi, provem de cuinar alguna de les receptes que ens acosten a la terra o la cultura delerada.

Pocs dies després del tsunami terrible que ha deixat el Japó en la desolació més profunda (que un país desenvolupat haja patit en temps de pau), parlava amb Lola, abans desitjosa de visitar-lo, i ara resignada a postposar-ne la visita per molt de temps, i vaig ser molt més conscient de la meua ignorància sobre Àsia (com sobre molts altres llocs. Uff!). Tòpics. Alguna pel·lícula (Tampopo), que em manté viva la curiositat sobre la sopa de tallarins que s'hi prepara. Tradicions. Tecnologia. Poc més. Lamentable, ja ho sé. La ignorància és molt difícil d'eliminar. Quantes vides m'hi caldrien?

Doncs bé; l’altre dia, per arrodonir un divendres ja carregadet de tot, sense treva ni pausa, i feta un santllàtzer de cal dermatòleg (que devia tindre el dia sado), vaig assistir a un curs/demostració de cuina japonesa a Montesa, una botiga –de Russafa, of course!- especialitzada en estris de cuina. Aquesta botiga, de tant en tant, en fa, de demostracions, i, tot i que s’hi veu l’interés per vendre diversos estris dels quals es canten les excel·lències al llarg de la classe (d’altra banda, normal, que no estem davant una ONG), aquestes són amenes i el públic ens ho passem d’allò més bé mentre aprenem.

El taller, impartit per Javier Verdejo, no em va decebre gens i, tot i que “els makis no tenen secrets per nosaltres” (açò dit en un to ben pretenciós/ossea), no va malament recordar, i aprendre, algunes tècniques, estris (un tallamakis!) i variants per millorar els nostres sushi, nigiri, invertits… així com per fer amanides, cuinar amb tofu (encara tinc pendent de fer-ne el teriyaki; si m’agrada, aquest aliment tornarà a casa, després d’anys d’ostracisme) o amb pollastre.

Pollastre. Una carn més aviat insípida (més, si en comprem del criat de manera industrial –pobrets! Però això és un altre tema-) que, sovint, adobe amb herbetes, ceba, bolets… per donar-li gust. Empanat, desapareix en un tres i no res. Però les preparacions habituals, rutinàries, han de donar pas a d’altres. I aquest és el cas del yakitori (焼き鳥) , unes broquetes que em van seduir a la botiga, i que vaig cuinar divendres passat. Ací teniu la recepta:

Ingredients (per vuit broquetes)

tres cuixes i entrecuixos de pollastre desossats

alls tendres (també es pot emprar ceba tendra o lemon gras)

sal i pebre

oli de girasol

Salsa yakitori:

8 cullerades de salsa de soja

4 cullerades de sake

4 cullerades de mirin (un vi amb molt poca graduació)

2 cullerades de sucre

Preparació

Es talla el pollastre a daus, i els alls en trossos d’uns 2 cm. Muntem les broquetes, tot alternant pollastre i alls.

Preparem la salsa, tot remenant els ingredients en un cassó i reduint fins que se n’evapore una tercera part i la salsa s’espesseïsca (si no lliga, podem afegir-hi una miquiua d’aigua; sol emulsionar bé). Salpebrem i enrossim a la paella (convé que siga fonda, pels esguits) amb una mica d’oli de girasol. Hi aboquem dues o tres vegades la salsa yakitori durant la cocció.

Servim en un plat pla i, en un bol a banda, la salsa restant.

Aquestes broquetes ixen quasi caramel·litzades (això del sucre no em feia massa gràcia) però no massa dolces. Daurades. Tan bones que a casa quasi em perdonen l’escapada a la Fira del Llibre, on les amigues i companyes Laura Santacruz i Oreto Doménech organitzaven un acostament a la literatura digital. Però això ja ho contaré un altre dia.

さようなら

良い週とおいしい料理！

Berenar, amb alegria, rotllets de guerra

2011-04-06T19:14:00.003+02:00

En aquests mesos d’inactivitat –que no passivitat- forçosa, he tingut temps. Temps que sempre ens ve curt. Temps per aprendre alguna nova habilitat (a més del ganxet i la calça, comence ara amb el punt de malla), per veure que el sol ix tots els dies, i escalfa en primavera, en contra del que em diu el cos sotmés a la gelor de l’institut (diríeu que us trobàveu dins una càmera frigorífica de Mercavalència). Per llegir, molt, més que no em pensava… Dues hores diàries a la clínica (encara!) són moltes hores per setmana, i només suporte les revistes de vísceres en incursions –poques i breus- a la perruqueria.

Així, cada setmana encete –i acabe- un volum al marge del gruix. Autors de llibres breus però densos, com Faulkner, Joyce; molt divertits, com els de Camilleri; llargs com els de García Márquez, Vargas Llosa, Almudena Grandes… i d’altres –la Suite Francesa, d’Irène Némirovsky, ja em crema-, que esperen torn a la tauleta de nit, o a la prestatgeria -atapeïda-, prestos a dur-me a mons propers, distants, a personatges i sensacions inoblidables –o no-.

La darrera novel·la que m’he llegit ha estat Inés y la alegría(Almudena Grandes, Tusquets), el primer d’uns Episodios de una guerra interminable, homenatge als de Pérez Galdós, de qui es confessa deutora, però on defuig les conteses grans, amb empremta, i s’acosta a fets que avui ens són desconeguts. Els d’aquesta obra són la d’un exèrcit de milicians de la UNE organitzat al sud de França que, tot seguint els plans que Jesús Monzón feia per tal de fer el salt a la direcció del PCE, dugueren a terme una ocupació gairebé suïcida de la vall d’Aran. També, la peripècia vital de personatges històrics, com l’esmentat Jesús Monzón, Santiago Carrillo, Dolores Ibárruri… I , d’entre els de ficció, alguns, només esbossats, com el retrat del Bocas; d’altres, els de Galán i, sobretot, Inés, que esdevenen narradors, transmeten força, arestes, debilitats… vida, en suma. M’agrada molt com, tal com veiem a films com Atracament perfecte (Kubrick) o Jackie Brown (Tarantino), es presenta el relat d’un mateix fet des de diferents punts de vista.

Més enllà d’aquestes virtuts (i d’un petit defecte, com és un epíleg molt allargassat en una novel·la de set-centes pàgines i escaig), l’atmosfera que s’hi respira és versemblant, i hi contribueix el detall. En les descripcions de llocs, tant urbans com rurals, vestimentes, menjars…

Però anem per feina. El menjar. La cuina. Veieu com, al remat, encara que no ho semble, arribem a algun lloc càlid, aromàtic i saborós? La cuina com el refugi front a la desolació. Inés, quan està nerviosa (i en guerra, i a la postguerra, era molt freqüent açò), cuina i cuina sense fre. Ni nevera. Ni microones. Ni un supermercat ben assortit al cantó... Tan prompte fa llom de porc adobat com unes magdalenes amb taronja ratllada, unes mandonguilles de rap com un lluç amb crosta, unes rodanxes de taronja amb sucre, canyella i oli, uns pimentons farcits, esqueixada, truites, croquetes, llentilles… o unes sopes d’all que fan cantar més d’un (en un ventall de la cuina de campanya, o casolana, de l’època)… Quan els milicians dubten d’ella, el Cabrero la defensa argumentant que és impossible que a una traïdora li isca bo el menjar. Com diu l’autora, Inés cuina amb i per amor, es vessa sencera pels foguers, i humanitza les estones que els homes no són al front. A la cuina hi ha amistat, amor, tristor, solidaritat. Sentiments molt forts en contexts extrems.

La protagonista, bona cuinera, s’adapta al que hi ha al rebost i lluita per proveir-se de queviures. També aprén, dels soldats, plats com els “paparajotes” , fulles de llimera arrebossades, fregides i cobertes amb sucre glas i canyella, que a un d’ells el porta a ca la iaia. El poder d’evocació del menjar és recurrent, ja ho sé, però ho és). I, quan assoleix l’èxit professional, no s’oblida de fer-ne unes postres de luxe: paparajotes, taronja amb canyella i una bola de gelat d’Idiazábal amb Pedro Ximénez. Interessant, si més no.

La recepta que us transcriuré (l’única que apareix prou detallada al llibre) és la seua tarja de presentació. Amb cinc quilos d’aquests dolços en una capsa de barrets, Inés fuig del franquisme en busca de la llibertat. I el salconduit, aprés de la reclusió –forçosa- en un convent, li obre les portes a una nova vida. Es tracta d’unes “rosquilles” (castellanisme acceptat per l’IEC), o rotllets. Les quantitats són aptes per repartir a la porta d’una escola; es tracta d’anar reduint.

Ací va:

Ingredients

3 kg de farina (1kg)

1 kg de sucre (330 gr)

9 ous (3)

1 l. de llet (330cl)

½ kg de mantega (160 gr)

llima ratllada

conyac (nosaltres hem emprat herberet de la Serra de Mariola)

Preparació

Tamisem la farina i la mesclem amb la resta d’ingredients. Fenyem la barreja, no massa (que “la mesura passa”) i formem cilindres d’un dit polze de grossària; els tallem a trossos i en fem rotllets. Els fregim, els posem sobre paper absorbent (això no ho diu, però és convenient), els empolvorem de sucre (l’hem barrejat amb canyella) i els deixem refredar.

Ens han eixit unes pastes antigues, de sempre, senzillíssimes, no massa dolces (potser n’hi cabria més, de sucre), ideals per berenar.

Més enllà del dolç (no és ni l’ombra del que ens presenta Gemma cada dia), el que m’han aportat aquests “rotllets de guerra” és la voluntat de crear front a la destrucció; la d’estimar front a l’odi, la de viure en color, front al blanc i negre forçós de la dictadura. L’autora estima els mercats, la cuina, la felicitat d’un àpat senzill però fet amb gust, i aquest amor, aquesta força, és molt potent. Tant, que una història tan trista com la que s’hi narra queda tamisada per l’alegria d’Inés.

La presència de la gastronomia a la literatura no és massa freqüent. Sovint queda elidida, anorreada o , com a símptoma d'una situació personal dolenta, en sentit negatiu, quan se'ns mostren dietes gens recomanables per avorrides i repetitives (pense en el trist Pereira, de Tabucchi, menjant una truita de fines herbes i una gasosa dia rere dia). Vázquez Montalbán, entre nosaltres, n'és una excepció, analitzada a Carvalho gastronómico. Saber o no saber. Manual imprescindible de la cultura gastronómica (V. Montalbán, ed. Zeta). Aquest és un dels últims llibres de cuina que m'he comprat, i us en parlaré més avant. Ara, però, toca berenar, amb alegria, rotllets de guerra.

Pla d'estalvis: bajoca!

2011-03-31T21:00:00.008+02:00

L’hivern ha quedat enrere. El sol conquereix temps dia rere dia, en un seguit de batalles amb victòries pírriques. Minuts. A poc a poc, però, el guany és considerable i la foscor recula. El dia s’allarga, les faldes s’acurten, les terrasses s’omplen i els armaris es buiden d’abrics i jerseis de coll alt, per deixar pas a la primavera (que mai no és quan ni com els grans magatzems ens volen vendre). Passades les primeres pluges de l’estació, la llum a València és insultantment bella. Neta, radiant, aliena als núvols de corrupció que tot ho enterboleixen...

Canvia l’oratge i, junt amb la roba d’abric, van minvant fins desaparéixer alguns plats de la nostra dieta. Una raó, evident: no ens cal tanta escalforeta, que la temperatura ambient ha pujat molt. L’altra, més subtil: en traure la roba d’entretemps, ens ve el temor a no encabir-nos-hi de tant d’excés. I, fent grans esforços, encetem una temporada d’abstinència paral·lela a la Quaresma. És temps d’amanides, planxa i verduretes.

Carxofes, encisams, les primeres tomates, alls tendres, faves, pésols… i bajoques, entre d’altres, són aliats en la lluita per estalviars diners en roba. I contra l’avorriment a taula, importantíssim si no volem cedir.

Sóc partidària dels productes autòctons i de temporada. Són frescos, més barats i menys contaminants que els que porten molts quilòmetres recorreguts per arribar a casa. Sent de l’Horta, no puc deixar de banda les bajoques.

A tall d’explicació, us diré que aquesta planta, Phaseolus vulgaris, originària d’Amèrica central i del Sud, és conreada des de fa milers d’anys. El fruit, bé sec (el que anomenem fesol), bé tendre (amb tavella, la bajoca), té moltes proteïnes, fibra, vitamines i minerals (calci, ferro, potassi…) i antioxidants. Quan arribaren a la Península Ibèrica, agradaren tant que fins i tot substituïren els tradicionals cigrons o les faves en la dieta. Són famosos l’arròs amb fesols i naps (ai, Lola, em ve el Proust que porte amagat!) o la botifarra amb mongetes, i el garrofó, la bajoca plana (“Esmeralda”) o la tavella, són ingredients bàsics de la paella… Aquests no són, però, plats de règim.

Anem per feina, dons, abans que, bajoca com jo soleta, m’agafen ganes de picar/pecar i llance a perdre l'esforç de tot un dia...

La bajoca, plana o redoneta, ens pot servir per fer un bullit clàssic (i aprofitar-ne el brou després), una menestra o una ensalada tèbia. Aquesta opció em venia de gust per començar el pla de recuperació de la talla perduda, però, quan li ho vaig dir al meu cuiner particular, no m’esperava un plat tan bo i abellidor com aquest. I senzill, molt senzill!

Amanida tèbia de bajoques
Ingredients
bajoques
carxofes (opcional)
un grapat de bolets (si no n’hi ha de frescs, dessecats)
ceba
pernil
una miquiua de paté de bolets (opcional també; si en posem, les calories pugen, i pugen, i pugen...)
oli
sal
Preparació
Tallem la bajoca en juliana i la posem a bullir; quan estiga al dente, l’escorrem i la fiquem en aigua freda. Açò fa que conserve el color més intens. D’altra banda, posem a fregir, a foc lent, la ceba talladeta fina i els bolets. Quan estiga tot ben tendre, hi aboquem un poc de pernil tallat, també, en juliana fina. Podem passar la bajoca per la paella un minut, i emplatem. Boníssima!
Es pot fer una variant amb la bajoca bullida, carlota a tires translúcides (amb un pelador ixen perfectes), tomata a daus, lletugues variades adobades amb una vinagreta de tomata i pebre i amb un toc de gambes enrossides.

Les nou en punt. Ja és de nit. Per poc. Allarga el dia, s’acurten faldes i mànegues... i amb l’ajuda de les verdures podrem, sí, aprofitar la roba de l’any passat. Una mesura estalviadora, sana, abellidora. I gens mereixedora de metàfores vegetals.

Carabassa m’han donat!

2011-03-27T21:30:00.000+02:00

Del dissabte amb Lola, a més de pau, amistat, imatges precioses als ulls i arrosset sublim a la panxa, vaig tornar carregada (bé, més aviat el meu xiquet) amb llibres i, també, amb dues carabasses menudetes. No entenc la mala imatge d’aquestes cucurbitàcies, sempre associades amb el fracàs, bé amorós, bé acadèmic , així com amb la bogeria (en una de les moltes metàfores hortofrutícoles valencianes: "estar carabassa"). Tan bones com són, unes carabasses regalades són una meravella, que amaguen tot un secret de dolçor darrere d’un aspecte rude i contundent.

Tot just feia uns dies que n’havia encetat una, la meitat al forn (mmmm! unes postres saborosíssimes i ben salutíferes) i l’altra meitat en una crema que ens agrada a tots. Calia, doncs, aprofitar el regal i, si això era possible, en una recepta diferent. Per sort, ja tenia un munt d’idees d'aquesta pàgina , i en vaig triar la primera, que és la carabassa adobada a l’estil de Salobreña (Granada, Manuel Rodríguez). Heus ací, amb algunes variacions, la recepta:

Ingredients

mitja carabassa menudeta

tres alls grans

oli

sal

vinagre de Xerés

vinagre de Mòdena

pebrella (en comptes d’orenga)

pebre roig dolç

Elaboració

Es pela la carabassa i es talla a daus xicotets. Es posa a la paella amb poc d’oli, a foc moderat. Quan estiga un poc cuita, cal abaixar la potència del foc. Mentrestant, es fa una picada al morter amb els alls, la sal (important: així no s’esvaren i es piquen d’allò més bé) i el pebre roig. A mesura que es barregen els ingredients, n’afegim d’altres, com la pebrella/orenga, el vinagre (meitat del de Xerés, meitat del de Mòdena), i continuem remenant fins aconseguir una barreja uniforme. Hi afegim aigua i ho aboquem a la paella. Ho deixem reduir de deu a quinze minuts, i rectifiquem de sal si s’escau. Ha de quedar espés.

Es menja com si fóra un paté; amb torradetes tèbies és una delícia vegetal.

Aprofitem-nos-en, que l’abril ja és a les portes i, amb ell, minven, fins desaparéixer, les protagonistes dels encreuats fins al setembre. Recollim carabasses, metafòriques o reals, i convertim-les en carrosses de princeses, espelmes de tots Sants o, millor encara, en qualsevol plat. Ben cuinat, aquest fruit del camp –més que no una pena- és un regal dels bons.

Un regal

2011-03-18T20:02:00.003+01:00


Capvespre des de la Gola del Pujol (foto meua; sembla mentida, però sí!)

Dissabte passat, vaig rebre un regal que no cap en una capsa. Ni en un contenidor. Ni a la nevera. Enlloc.

Lola, amiga amabilíssima, em va regalar un dia esplèndid (es veia que l’havia encomanat). Lluny de l’asfalt i del soroll. Ple de natura i silenci. En vaig gaudir moltíssim. Sobretot de la companyia amical, atenta i divertida, però també d’un dinarot exquisit, on cal remarcar l’arròs amb fesols i naps que la meua amfitriona prepara com ningú. De la conversa amena i atenta, i la migdiada –hi ha confiança, xica- al sofà mentre els xiquets, també amics, feien la seua: quin relax! Del llibre “La última hora” de David Benioff, de lectura àgil i reflexió duradora i severa, que em deixà (es pot dir en públic, o vindrà la llei a cobrar?) i que vaig devorar en tres dies. I de la passejada suau per la devesa. Magnífica. Un capvespre preciós. Un regal. Del cel.

Gràcies, Lola.

De color lila. Literatura feta per dones

2011-03-11T22:48:00.002+01:00

Ahir, l’àtic de l’Octubre es quedà menut. Gent dreta, asseguda al corredor… Hi havia expectació per escoltar Isabel-Clara Simó, Antònia Vicens i Esperança Camps en una taula rodona anomenada "De color lila. Dones que escriuen narrativa". Presentava l’acte Carme Gregori. Un cartell de luxe. I no ens va decebre, ans al contrari.

La presentació, impecable. Carme Gregori inicià l’exposició amb l’exemple d’aquelles dones que havien de recórrer als pseudònims per poder publicar (Caterina Albert/Víctor Català), i els avanços que s’han produït en aquest sentit. Encara, però, queda molt per fer, com ho mostra el fet que es parle més de la vida de les escriptores que no de la seua obra. Remarcà que la literatura és més una qüestió de gèneres que de gènere. Les autores no creuen en l’etiqueta reductora que les uniformitze.

Isabel-Clara Simó (Júlia, La salvatge, El meu germà Pol…), conreadora de quasi tots els gèneres, tota ella vitalitat i esperit crític, féu una exposició on mostrà els motius que els historiadors de la literatura trobaven en l’impuls literari de les dones (ser lletja, haver fracassat en l’amor, solitud). Els dos primers es desqualifiquen sense més; el tercer, admet Simó, és relativament cert, però no exclusiu de la dona. L’escriptor/a, sol, dialoga amb el paper, la pantalla… i es crea un pont màgic entre creador i lector. El full en blanc és un espai de llibertat on es poden viure diverses vides.

També atacà els estereotips amb què s’identifica la literatura feta per dones. El primer fa referència a la falta d’imaginació femenina. Tot té un component autobiogràfic; el segon ens diu que la majoria de trames estan ubicades a l’àmbit domèstic (la casa, el jardí). A més, com que les dones som més tendres, més dolces, més llestes… les que escriuen tenen més afuats els sentits, i apareixen moltes referències a olors, tacte, colors… Per últim, el fet que només hi ha protagonistes femenines (les primeres obres d’escriptores, potser sí, però ara no).

Simó va dir, alt i clar, que, tot i que hi ha una literatura feta per agradar a les dones, ha arribat el moment de parlar de tots els temes, i no repenjar-nos en el gènere. Per eixir-se’n del cànon, ha rebut insults de tota mena. Qui escriu, ho fa per al LECTOR, no per a dones necessàriament. I cal distingir entre literatura femenina, literatura feminista i la feta per dones. Es pregunta si hi ha un registre femení en la literatura, i contesta que el fet “dona” és cultural: la cultura de l’harem. Per últim, va remarcar que l’han discriminada molt més per la llengua que pel gènere.

Antònia Vicens (premi Sant Jordi 67 per Trenta-nou graus a l’ombra, i autora d’una vasta producció narrativa) ens va corprendre amb el relat del seu pas, d’un món sense llibres, un autèntic desert cultural a la postguerra, a un àmbit de llibertat aconseguit a través de l’escriptura. Compartí amb nosaltres el fet que, quan guanyà el Sant Jordi, es pensaven que era un home, Antoni, i no ella, a causa de la prosa vigorosa. Afirmà també, com Simó, que l’escriptora no té obligació de comprometre’s amb res que no siguen les paraules, en contra del que hom espera d’una dona que escriu (que siga clarivident, fada o bruixa…). L’escriptura de creació no té relació amb el sexe de qui escriu, ni amb els escrits polítics o l’activisme. L’objectiu de l’autora és defensar la llibertat sense cap altre compromís ni l’estigma del sexe.

Per últim, Esperança Camps assenyalà que, si es qüestiona l’existència d’una literatura femenina és, potser, perquè a algú li incomoda. En guanyar el premi Joanot Martorell 2003 (Enllà de la mar), un membre del jurat, a tall de lloança, li confessà que s’esperava, en obrir la plica, haver trobat un nom masculí. ella, com les companyes de taula, concep la literatura sense adjectius, sense característiques diferenciades per raó de sexe.També reconegué que podia dedicar-s'hi gràcies al treball de sa mare. Sempre hi ha dones fent tasques de manteniment de la llar, de criança, que encara no són compartides per igual entre els dos sexes.

Per acabar, citaren anècdotes com el fet de la correspondència entre Caterina Albert i Joan Maragall fóra, en realitat, entre el poeta i Víctor Català (si no, no hauria estat possible), o que es diguera, a la Universitat, que l’alumna Mª Aurèlia Campmany tenia una “intel·ligència masculina”. Vicens relatà un diàleg entre una veïna i sa mare; quan la primera li preguntà per què no es casava la filla, en comptes d’escriure, la mare digué: “Es casa qui vol, i no tothom escriu.

I em pense que ja està (quasi) tot dit. Un capvespre bell, ple d’energia i cultura … i lila.

Card entre llirs

2011-03-06T18:26:00.001+01:00

El senyal. El pseudònim sota el qual s’amagava la dona estimada pel poeta a la poesia trobadoresca. Un codi secret entre els enamorats, que afiança els lligams i els protegeix d’ires i enveges. Un dels més coneguts és “Llir entre cards”, obra d’Ausiàs March. El significat, evident. La dona –el llir- destaca entre la resta: delicada, elegant, bella…. per contraposició amb la resta. Bastes, lletges, ordinàries, punxoses, esquerpes...

Tot i que la metàfora –hortofrutícola- del poeta és plàstica i encertada (i cruel, i discriminadora), avui em convertiré en defensora no del llir, sinó del card. I no en sentit poètic (que també: sovint l’elegància o la bellesa vénen determinades per la posició social i pels cànons del moment), sinó en el referencial.

El card (Cynara cardunculus), fins no fa massa, entrava a casa només per fer olles, fins que un dia, a través d’una recepta, aprenguí a mirar-lo (i a menjar-me’l) d’una altra manera. I després del gaudi vingué l’estudi (superficial, és cert), i encara em vaig convèncer més de la necessitat d’incloure’l a la dieta.

D’origen mediterrani –es conrea a França, Itàlia i ací-, s’ha adaptat molt bé a l’Amèrica del Sud (on el portaren els conqueridors espanyols), i és tan apreciat que constitueix un dels plats típics nadalencs. El podem trobar des de finals de tardor fins a la primavera. Una verdura, doncs, amb tot el sabor de l’hivern.

Les virtuts que adornen aquesta planta són, entre d’altres, les escasses calories i dues substàncies, la inulina (que no necessita insulina per ser metabolitzada i, per tant, és molt apta per a diabètics) i la cinarina (recordeu el Cynar, un licor extret de la carxofa? No debades tenen gairebé la mateixa composició), que li aporta l’amargor que li és pròpia i una protecció sobre el fetge.

De la planta, en mengem les penques, que cal que estiguen fresques i tibants, sense taques ni flaccideses. Les hem de rentar bé i llevar-los tots els fils. Tot seguit, cal bullir el card durant una hora (jo hi empre l’olla exprés), però tenint cura de canviar-ne l’aigua; si amargueja, ens pot llançar a perdre el plat. D’altra banda, com les carxofes, tendeixen a enfosquir-se; si no volem que açò passe, convé que fiquem suc de llima a l’aigua.

Una vegada cuit el card, el podem fer al forn, albardat, amb beixamel, o bé acompanyat amb una salseta d’ametles, all i julivert. La que em capgirà els esquemes consta de la picada i, a més, la bona companyia del calamar fresc, lleugerament fregit.

A la xarxa trobem moltes variants, tradicionals unes, sofisticades d'altres, per gaudir d’aquesta verdura. Una bellesa un pèl amarga, subtil, diferent. Card entre llirs.

Imatges d'una vesprada preciosa

2011-02-24T23:08:00.002+01:00

Avui hi havia concentració -la segona de la setmana-; aquesta, davant les Corts Valencianes. No podia fallar i, un tram en bus i l'altre coixim coixam, m'hi he sumat a la gentada que vol veure tv3. Una nombrosa colla de dolçaina i tabal ens ha fet l'estona ben agradosa. Ni que siga per aquest motiu, el retrobament amb gent coneguda en defensa de drets (com el de l'accés a un mitjà de comunicació públic) ens encoratja, ens fa eixir del cau, de la rutina, del conformisme de massa anys. La presència, voluntària i independent, del meu fill, i d'altres xiquets i adolescents, em dóna esperances en el futur.
Tot plegat ha fet, d'aquesta, una vesprada preciosa.

#hihasenyal

2011-02-19T21:06:00.000+01:00

Després de l'allau de piulades #sensesenyal, en reacció al tancament de les emissions de tv3 al País Valencià, podem dir, ben alt, que #hihasenyal, que no ens aturarem davant aquestes agressions a la ciutadania, que no serem vençuts. La raó ens acompanya, i ens encoratgen manifests com el de Manuel Baixauli, articles com aquest de Ferran Suay i l'editorial de Vilaweb, per citar-ne uns quants.
Per tot açò, cal que demostrem que #hihasenyal, que no ens poden fer callar ni tenir-nos drets segrestats. Una cita, la de dilluns, a les 7 de la vesprada, a la Plaça de la Verge de València. Dijous, davant les Corts...

Sense senyal

2011-02-18T14:14:00.000+01:00

Per laberints

2011-02-13T20:08:00.004+01:00

Ameradeta de lletres, de milers de pàgines curulles d’arguments, de somnis, personatges, vivències, diàlegs, punts, comes, guionets, majúscules, cursives, punts suspensius... Ja us dic: enriquida amb l’esperit de la lletra, vaig fer un tomb radical en aquest temps –mort? inert? d’hivernació?- d’immobilitat forçosa. Radical, radical. Me n’aní a la botiga de llanes d’ací a prop, i vaig carregar cotó, ganxet, agulles de fer calça, llana... Sí! En un viatge iniciàtic, entrí al local, on dones que no sé si s’estressen (però em feia l’efecte que no) passaven el matí teixint, amorosament i sense descomptar-se, jerseis blaus o rosa de talla mínima. Una intrusa com jo, envaint aquell espai, gosant aprendre –ara?- aquestes arts. Cabdells de tots els colors, prims, grossos, suaus, peluts, em reptaven a escometre l’aventura. Amb l’ajut de ma mare, que m’instrueix amb paciència i un somriure burleta –que de vegades arriba a riallada de les de plorar, tan poca traça tinc-, m’hi llance; entre en un laberint de fils, voltes, punts... que em maregen i em fan desfer sovint el camí recorregut.

Així, cabdellant el fil d’Ariadna, una penèlope que no espera s’entreté teixint, teixint... fins que el fil és un laberint -imperfecte, grotesc, però laberint-.

La tasca esdevé una dèria, tix amb compulsió, sense mesura ni fre, fins que l’obra, la gran obra, queda acabada. És, ara, el torn de cosir, posar folre, d’acabar la tasca, però això ja no m’interessa tant. Vull continuar aprenent, fer tot de punts diferents, arribar a confegir-me una flassadeta d’aquelles de quadrets, meua i de ningú més (bé, la deixaré a la menuda, que es posarà molt cabuda). O un xal estilós i calentet, uns peücs...Fins i tot un burkini de punt de ganxo per a l’estiu! Aquesta artesania és molt goluda. Tant, que m’estic ací davant la tecla un poc a repèl. La bossa amb els estris em crida, i em cal un esforç de contenció per no llançar-m’hi.

I, com que “igual m’és el sabó que el fil negre: tot és per a la roba” (i no explique la dita; no cal), continue teixint aquest garbuix de mots amb una de les primeres passejades llargues (relativament; abans em feia el trajecte en poc més de deu minuts) per una ciutat assolellada. Un laberint de carrers semidesèrtics, els del centre, burgesos, aparentment plàcids (dic això perquè en un d’aquells habitatges luxosos s’ha comés un crim; pertot arreu campen els instints criminals). La nostra meta era la visita a l’esperada exposició Per laberints, que arribà a València a principis de febrer i romandrà fins el 29 de maig. Val a dir que hem fet el recorregut a l’inrevés (com el diari de diumenge), amb la qual cosa el laberint s’ha entortolligat més encara. Ordenant, però, i seguint el fil de Teseu d’una banda a l’altra, ens hem trobat amb un estudi rigorós i lúdic alhora sobre les múltiples significacions i representacions del dèdal, des de la prehistòria als nostres temps.

A més de les representacions artístiques, gravats i plànols, m’han cridat l’atenció els laberints de dacsa o gira-sol, estacionals, un dels quals, el d' Indre-et-Loire, és el més gran del món. Un corredor d’espills atemoria alguns dels visitants, potser amb records de “La dama de Shangai”, de la qual –i d’altres pel·lícules de tota mena- n’hem vist el clímax. Brutal. O la conferència d’un filòsof alemany (no em pregunteu el nom, que no me’l sé), on parla del laberint com a escenificació de la bogeria d’aquest món. També, el concepte de cruïlla, d’atreviment, d’opció, aplicable a la vida com si es tractara d’un hipertext sense fi. Fins i tot, en aquest recorregut, intervencions alienes a la mostra en si (com una hostessa, culta, interessada, participativa) l’han enriquida a bastament (i ens han desviat una mica del recorregut pensat, com un revolt laberíntic, com una pestanya a l'ordinador).

La invisible Ariadna del laberint grec (o Paquita, o Montse...) s’ha quedat, però, una penyora de la nostra visita. Un fermall preciós, de llana teixida en punt de ganxo, m’ha caigut i ha desaparegut. Si es tracta de la primera, una recomanació: no el desfaces, reina, que un Teseu que t’abandona en mans d’un altre no s’ho val.

Al bell mig de l'hivern, un valor segur

2011-02-05T20:50:00.002+01:00

El calendari confirma el pas dels dies, dels mesos, dels anys. Un rere l'altre, ens arriben dies de festa, religiosa però, sovint, lligada a la natura i a efemèrides molt més antigues. Sant Blai, patró de Russafa, remou el barri en una festa amb porrat, cant d'estil, misses, unció d'oli en la gola dels creients, benedicció de galetes del sant... Un negoci! Un ritual a què he assistit divertida, estupefacta i, també, resignada ( a ma mare li feia il·lusió i, hala! cap a la pel·lícula felliniana o berlanguiana!).

També, la Candelera. Sembla que està relacionada amb una processó que feien els romans en honor dels morts. A més, sembla ser un indicador de la proximitat de la primavera. I ja sabem la dita: “Si la Candelera plora, l’hivern és fora. I si riu, ja és ací l’estiu”. Una caloooooor! La saviesa popular, que molt sovint s’enganya. Jo, la primera. En veure com creix el dia, comence a animar-me i busque carrer. Les eixides al camp i els passejos ja paguen la pena. Llàstima que el genoll no m’acompanye encara. A poc a poc.

Mentrestant, viatge amb Andrea Camilleri, García Márquez, amb Vargas Llosa, José Luis Sampedro, Manuel Baixauli, Antonio Tabucchi… a llocs, èpoques, sentiments diversos. La prestatgeria, pleneta de llibres que encara no he llegit… Quantes vides es necessiten per aprovar aquesta assignatura? Per bé que impossible, tampoc no em marege. Em distrauen, m’ensenyen, m’entristeixen i em diverteixen en les estones solitàries–llargues, massa llargues- a la clínica o a casa (quan no estic amb la tecla enganxada).

Ara bé, no tot és lectura. El punt de ganxo “progressa adequadament”: d’ací a deu anys tindré acabat el tapetet per a Pep. Paraula!

També la cuina, amb temps, és un plaer. Com amb els llibres, hi ha tot de receptes pendents o semioblidades per falta de pràctica i també, per la rutina diària, que ens duu a repetir uns plats i arraconar-ne uns altres. Tot i que mengem prou bé (tindre el mercat a tocar ens hi ajuda molt), sempre es pot millorar, provar altres viandes, saciar la curiositat. I incorporar les millors receptes al catàleg de preparacions per als amics.

Una d’aquestes, un valor segur que dirien els economistes, és el bacallà confitat al pil-pil. Quedà clar al Nadal, i dissabte passat, amb la visita de Lola i Maria, ja teníem l’excusa perfecta per repetir.

Val a dir que el bacallà és un peix que m'agrada moltíssim (el trobe més saborós que el lluç), tant fresc com en salaó. Hem de proveir-nos, això sí, del de millor qualitat (en cas contrari, correm el risc que quede estopenc).

Versàtil com pocs, apareix tant en la cuina tradicional (dels temps en què era relativament barat) com en la d'autor. En aquesta destaquen la reducció de temps de cocció, la reinterpretació de les salses i els contrasts de sabors i textures. A més, atés que es conserva de moltes maneres, no depén de temporades per gaudir-ne (tot i que no sempre en trobem, de fresc, al mercat). Vegem si aquesta recepta us agrada:

Bacallà confitat al pil-pil i amb xips de verdura

Ingredients:

Lloms de bacallà (fresc o congelat; els de la marca Iceland són de bona qualitat)

Oli d'oliva verge extra

una cabeça d'alls

pells de bacallà

Iuca, xirivia, all porro... (per al cruixent de verdura)

Sal

Opcional: puré d'olives negres

Preparació

Bullim amb poqueta aigua les pells de bacallà durant 25 minuts. Colem el brou gelatinós i reservem. Al mateix temps, confitem una cabeça d'alls en mig litre d'oli d'oliva. Mentrestant, tallem les verdures molt finetes i les fregim a 120-140º per obtenir-ne xips; les escorrem sobre paper absorbent i les reservem ben lluny de la vista i de les mans (són una gran temptació). Preescalfem el forn i hi fiquem els lloms de bacallà, submergits en una safata amb l'oli confitat amb alls. Han de coure 10 minuts a 65º, de manera que queden, també, ben confitats. Mentre es cuina el bacallà, muntem el pil pil amb la gelatina de bacallà i l'oli d'oliva. Si volem, hi afegim el puré d'olives. Decorem el plat amb els xips de verdures i (si volem, és clar), amb tomates cherry (escaldades i macerades en oli amb herbetes) i/o espàrrecs escaldats.

Un valor segur. Per xiquets i xiquetes, joves i majors. Per tot l'any.

Literatura, història i taller de cuina

2011-01-25T12:45:00.006+01:00

Com que el genoll em té mig reclosa a la llar, a banda de les tasques que puc fer i d’aquelles que Murphy,” l’amiguet” legislador, té a bé d’enviar-me perquè no caiga en l’avorriment, òmplic el temps amb la lectura, la cuina i, des d’ahir, amb l’assistència (si el bus m’hi deixa ben a prop) a actes culturals i exposicions. Podríem dir que estic fent un repàs per dues de les assignatures que més m'agradaven al BUP i pel prestatge de llibres de cuina. Tot açò, perquè encara no s’ha organitzat, a la capital de fasts i events diversos, una cursa de caragols (no sé si arribaria a temps a l’eixida). Tot és possible, ací.

Abduïda per la prosa, els personatges, l’estructura i el temps narratiu de “Les veus del Pamano”, gairebé he agraït l’operació per haver pogut llegir-la amb calma. Una novel·la imprescindible, al meu parer. Una trama poderosa que, malgrat l’extensió de l’obra, no m’ha deixat fer gairebé res que no fóra devorar-ne les pàgines. Un retrat viu i dolorós de la postguerra als cims pirinencs, on es contraposa la dignitat i la valentia dels camperols a la prepotència, la hipocresia i l’instint assassí del feixisme més sanguinari.

Diumenge de matí, per trencar l’enxiquerament i, alhora, postposar la lectura de les darreres pàgines d’aquesta obra, molt ben acompanyada, vaig veure l’exposició fotogràfica “Belchite, una llarga postguerra”, de Francesc Jarque, a l’OCCC (Francesc n’ofereix una excel·lent ressenya al seu bloc), que il·lustra ben bé el context històric de la novel·la de Jaume Cabré. Feixisme, nacionalcatolicisme, censura, repressió… Hi ha una imatge del Corpus a València on, a banda i banda del carrer, i mentre es feia la cercavila, rengleres de soldats armats mantenien l’ordre (sic). O, més aviat, el terror. Un contrapicat d'un rector, panxota immensa en primer terme, convençut de la seua superioritat en aquells temps.Una exposició molt instructiva i crítica. Recomanable.

Un altre llibre que ens està sent molt profitós és Cuinetes, de Fermí Puig (Columna, La butxaca). Un gran regal de Francesc, el rei bo del Nadal. La dedicatòria de l'autor, A les dones de casa, ja ens avança l’esperit del receptari. Plats saborosos, de mitjana i baixa dificultat, tradicionals i d’autor, amb ingredients d’ací a la vora… Les receptes, ben explicades; les racions, generoses (massa per la colla que tinc a casa); el resultat, espectacular. Almenys, els dos plats que n’hem preparat han eixit molt bons.

El primer ha estat un "salmorejo" de conill que va eixir sensacional, resultat de la maceració tota una nit, de la picada amb el fetge, una llesca de pa torrat i ametles torrades. I de la resta de passes a seguir, és clar.

El segon, una crema de galeres amb torrades. Amb ingredients barats i bàsics, com són les galeres, la ceba, l'all porro, una barra de pa (torradeta al forn en llesquetes amb oli ) i poc més, vam gaudir (bé, siguem-ne sincers: la xiqueta no massa) d'un primer plat de categoria. El preu no fa el valor, i en menjar, menys encara.

Encara em queden, almenys, dues setmanes a casa. Dues setmanes de Literatura, Història i Taller de Cuina. Espere aprofitar-les.

PS: Estava transcrivint la recepta amb les nostres variacions, però m'he topat amb la qüestió dels drets i m'he tirat enrere. Ja sabeu com va la cosa.

Enxiquerada, desficiosa i amb lletres pendents

2011-01-18T13:27:00.011+01:00

Enxiquerada. Un mot nou (per a mi), aprés en la conversa que hem mantingut aquest matí ma mare i jo. Quan li he recomanat que, si trobava que el pimentó (= cor, en el seu idiolecte ) li feia males passades, anara directament a l’hospital, m’ha dit: “Sí, dona; allí et porten al box i, hala! t’enxiqueren!”. A més de riure amb l’expressió (que ella considera ben normal), en penjar he corregut (millor dit: he coixejat) al DCVB, que admet el terme, provinent del castellà enchiquerar, i que significa “tancar algú en un lloc”, tot seguint l’argot taurí.

El títol, ja ho sé, sembla un d’aquells anuncis per paraules, però d’aquells que fan publicitat a la contra. Ara bé, s’adiu perfectament amb la situació actual. El genoll, operat fa dies, em té enxiquerada al sofà, al llit. A casa. Lluny del treball, del carrer, de la vida que es belluga a la ciutat. El desfici, en algú que, com jo, necessita caminar i caminar per pensar (i, per tant, existir), se m’acarrassa i l’he de combatre.

Una de les armes ha estat un deute ja prescrit: aprendre a fer punt de ganxo. Si en sóc, de maldestra! De joveneta m’ensenyí a cosir i fer brodats de mig punt, però el ganxet quedà oblidat. Ara, amb l’excusa d’un joguet que els Reis (els bons, eh?) han dut a la xiqueta, m’hi he posat. Aviat, sofàs, llits i, fins i tot, el cotxe, quedaran marcats amb l’empremta artística, en un retorn kitsch als anys setanta Que no? Tot és possible! Abans, quan veia que algú en feia, em semblava una pèrdua de temps i, tot i la utilitat innegable d’aquestes tècniques, m’estimava més amagar-me en qualsevol racó de la casa per tal de llegir, llegir compulsivament, sense mesura ni ordre de cap tipus.

Vet ací la segona –i poderosíssima- arma: la lectura. Mig deixada en el llarg parèntesi de la criança, fa ja uns anys que l’he represa, sobretot en vacances (el quefer diari, sovint, m’abassega i m’omple tot el temps), on faig per tapar els clavills de la (in)cultura amb els llibres –massa- pendents. Molts, imprescindibles. I jo, tan tranquil·la!

D’entre les darreres obres de què he gaudit, destaque L’últim patriarca, de Najat El Hachmi, Premi Ramon Llull 2008. Amb una narració a l’estil dels contes orientals, l’autora, marroquina criada a Catalunya, mostra el xoc, la convivència o la influència entre cultures en el context migratori actual, i denuncia el patriarcat brutal d’algunes societats. Molt fresca i lliure. Em va enganxar des de la primera línia.

El món groc, d’Albert Espinosa, el vaig devorar en dos dies. Es tracta d’un llibre on l’autor mostra les ensenyances que rebé arran d’una greu malaltia. No és literatura, no és ficció. Podríem dir que no és un gran llibre (gràcies, Laura, pel teu punt de vista). És, però, vida i resiliència.

Ara sí que em tire terra als ulls: Dins el darrer blau, de Carme Riera (no, no l’havia llegida encara!). Una novel·la important, escrita des del rigor històric (narra la repressió i el procés inquisitorial patit pels jueus conversos de Mallorca, dels quals en cremaren trenta-set), però també des de la humanització dels personatges, de la versemblança de paraules i accions. Em sembla veure Costura, corrents a trair els jueus; les disputes entre el pare Ferrando i el pare Amengual, mesquins i dolents; la dignitat i els dubtes de Gabriel Valls… Tan viu n’és el retrat.

D’ençà que tinc mobilitat reduïda, he llegit Maletes perdudes, de Jordi Puntí. Tot i que se m’ha fet una mica llarga ( en algun moment de les intervencions de cada un dels cristòfols), i que la fi m'ha semblat un tant artificiosa, la pluralitat de veus (com diferents peces d’un trencaclosques), els personatges que hi apareixen i el context en què se situa l’acció donen dinamisme i veracitat al relat.

Ara acabe d’encetar Les veus del Pamano, de Jaume Cabré
(sí, ja ho sé; en acabar d’escriure açò, cara a la paret una estoneta), que m’ha captivat. Tant, que córrec el risc d’aïllar-me, com en els temps d’adolescent, i no eixir del cau fins que l’acabe.

És evident: enxiquerada, desficiosa i amb lletres pendents.

Ara ja en són menys.

Arròs en temps de llibertat

2011-01-09T23:45:00.009+01:00

Demà torne al treball. No tinc vergonya de dir-ho: no m’abelleix. Sé, però, que, passat el primer dia, les vacances queden en l’oblit i el ritme feiner s’imposa sense massa violència, amb la força de la quotidianitat. Retrobar els companys, amics de fa tants anys, ni que siga allí, també m'anima.

Queden aparcats, fins nova ordre, els matins mandrosos i lúdics: desdejuni, dutxeta i carrer. Passeigs i visites memorables, com el que férem amb els benvolguts “nens de Castefa” als budells de la ciutat (és a dir, el Centre Arqueològic de l’Almoina), el d’ahir, amb ma mare, al Palau del Marqués de Dos Aigües, o el d’avui, al Centre del Carme, a l’exposició “Joanot Martorell i la tardor de la cavalleria”, amb la family full equipe.

L’assistència a espectacles amables, com “El meu príncep”, coreografia basada en l’obra de Saint-Éxupéry. I a d’altres de ben esmolats i vitriòlics, com “València Zombie” (tot i que, si ens fixem bé en la situació que patim, es queda curta), de Pot de Plom. Poc de cine. Lectures. Molt de carrer. Sense presses, assaborint el sol d'hivern, els minuts, les hores que s’han anat escolant…

Ajornarem, temporalment i amb justificant mèdic, reunions i àpats amb amics llunyans i d’ací a prop, però em quedarà el regust d’haver-ne gaudit, i molt, en aquests dies de llibertat. Amb uns pocs entre tants, a l’OCCC, on Enric ens mimà amb una paella de verdures “quasi” tan bona com la de casa. Amb Laura, cerveseta al sol i dinar a “La Galette”, al cor de Russafa. Sopar còmplice, a la cuina, de picadeta casolana després del teatre, amb Adela, Rose i Javi, mentre els xiquets s'ensenyorien del menjador. I un arròs melós de marisc gloriós que Uiso cuinà per Puri, Pep i Èlia, en el dia que es reserven per compartir amb nosaltres amistat i vivències.

No és un plat novedós en si, però cada dia li ix millor i, amb el que hi afegeix, esdevé un petit luxe. Heus ací la recepta:

Ingredients

- un bon brou de peix (no hi poden faltar galeres i carrancs, cabut, espinada o cap de lluç…)

- sèpia, gambetes, escamarlans, calamar… ben frescs

- una ceba

- alls

- tomata ratllada

- arròs

- pebre roig

- sal

Preparació

Es fa el brou posant a bullir el peix. Es desescuma i es fica a la cassola una carlota, una ceba, alls, una fulla de llorer… També fem una salsa americana amb els caps i les corfes de les gambetes. Les sofregim en una paella, hi aboquem una mica de brou i ho colem bé amb un colador fi. Reservem. En una altra cassola, fem un sofregit de ceba; quan està ben solsideta, hi fiquem el calamar, tallat xicotet, i el sofregim bé. Fiquem també la tomata ratllada, el pebre roig i l’arròs. Aleshores fiquem el brou i deixem coure. Quan falten cinc minuts per apagar el foc, comencem a abocar la salsa americana. Mentrestant, fem unes mandonguilles amb la sèpia i les gambetes pelades, que ficarem a la cassola en cru i gairebé al final (perquè no es desfacen).

Un plat, com he dit, fantàstic. Nosaltres el deixàrem embastat i, en tornar de l’Almoina, va ser parar taula i coure l’arròs. El passeig pel subsòl d'aquesta ciutat - que fou Valentia dues vegades, Balansiya per als àrabs, Blavència per a mi- ens féu venir gana. De menjar, de viure, de gaudir de l'amistat. De disposar bons àpats i excursions saboroses per quan arribe novament una bona remesa de temps de llibertat.

Salutació al Sol

2011-01-01T23:59:00.007+01:00

Camps d'arròs, amb agró blau (i mosquits: les taques a la imatge, i el negre de l'aigua, en són la prova).

Tot és igual, tot canvia. Un any més, hem seguit, mal que bé, el ritual de comiat d’un any i benvinguda d’un altre. A la televisió, programes especialitzats en catàstrofes i efemèrides diverses ens deixen un sabor a ja vist abans i, a més, el regust amarg de comprovar que, any rere any, no som capaços d’endreçar les coses. Als aparadors de les botigues es mostren diferents maneres per refredar-se amb el “desvestit” de cap d’any. Com, també, ofertes de discoteques que prometen una nit inoblidable per un grapat d’euros… Mai no m’hi he acostat, per aquesta mena de celebracions. Per principis, per afinitats, sóc (i he estat sempre) incapaç de pagar per encabir-me en una sala d’aquestes, ni de vestir-me al desembre com si estiguera al bell mig de l’estiu (acluque l'ull als Vermells ;)). Quina mandra em fa, tot plegat!

Enguany, el cos em demanava sofà, flassadeta i llibre, però els xiquets, d’una banda, i la meua germaneta, de l’altra, ens han fet participar de la festa a sa casa, en un ambient distés i molt familiar. Viandes ben cuinades i, sobretot, persones ben criades han fet que el tràngol esdevinguera plaer, que una nit en companyia d’éssers molt estimats ben bé val un armistici en la meua croada contra “dates assenyalades”. I la nit va transcórrer plàcida i agradosa.

Amb xiquets matiners, i nosaltres, “que no estem en l’edat, i tot això, i allò…”, abans de les deu ja estàvem preparant un bon desdejuni, que el que no perdonem és un passeig per la platja i una salutació al sol de migdia. Un sol que, avui, estava, com la majoria, mig adormit, incapaç de llevar-se el cobertor grisós que el cobria. La carretera que ens acosta a la mar, camps d’arròs a banda i banda, era un viver d’agrons blaus, martinets, ànecs, gavines … i mosquits peresosos. L’oratge, benigne, ens ha permés caminar pel senderoi cap a la visió d’una mar embravida que, amb la bruma, en la llunyania desapareixia. I que, en la distància curta, a més d’un l’ha pillat despistat i li ha xopat els peus.

Després de la volteta, cervesa i picadeta en un lloc privilegiat. Ens enfrontem a l’any amb totes les armes. Una (aquesta), la gosadia de trepitjar terreny reservat a l’elit, en una mena de declaració de guerra al desànim; l’altra, el goig de reunir-nos a taula, conversar, gaudir del moment, mentre molts desdejunen ibuprofeno ( o qualsevol altre remei ) amb llet i donen el dia per perdut, ens dóna forces.

Enguany, la presència de ma mare, contenta i molt templada, entre la colla saludadora, ha fet que l’estona fóra redona. Malgrat la no compareixença del Sol.

Un mosset de festa

2010-12-28T12:00:00.004+01:00

Els raviolis, abans de fer una visita fugaç al forn.

Qui em coneixeu sabeu que no sóc gens entusiasta de les festes de Nadal. Retarde al màxim la invasió d’elements decoratius (sic) nadalencs a la llar, i quan no puc evitar-ne la intrusió, em mantinc al marge. Ara que els fills ja són grans i es pot parlar quasi de tot, no m’estic de criticar el sistema, que esprem i fagocita les estampes tendres i ensucrades de solidaritat i estima, a la recerca del major guany possible, mentre ells s’encaboten a demanar-que-el-món-s’acabaaaa! I, també, mentre el món va camí del no-res, si jutgem les imatges “apocalíptiques” amb què ens abasseguen informatius diversos. Una grinch, vaja.

El que sí que m’agrada és aprofitar les vacances per reunir-me amb amics i grocs (gràcies, Albert Espinosa, pel concepte), i passejar, veure exposicions, “descobrir” racons de l’entorn, gaudir de la conversa … i convidar-los com cal, amb plats senzills i, també, d’elaborats. No hi ha res millor que una taula ben parada i bons amics per ornar la casa.

Un d’aquests dies, Uiso ens va fer un menú esplèndid (jo, de marmitona i notària). No cal dir que li vam ofrenar més d’un brindis, que aquesta dedicació no es paga. I, des d’ací, n’escriuré més d’un post, un per recepta. Tot estava boníssim! Començaré reproduint la dels raviolis líquids de marisc. Mmmmmmm!

Ingredients (per fer 15 raviolis)

200 gr. de gambes pelades, escaldades i tallades a trossets ben menuts

500 ml. de nata

85 gr de mantega

10 gr. d’all porro picat molt fi i sofregidet

10 gr. de farina

6 fulles de gelatina

15 fulles de pasta wan tan

50 cc de concentrat de marisc

250 gr de formatge Idiazábal

Elaboració

En primer lloc, es mulla la gelatina, s’escorre i es fica a la nevera. Tot seguit, en una paella es fa un roux amb la mantega, l’all porro i la farina. Afegim una mica de nata i, quan alce el bull, remenem. A poc a poc, aboquem la resta de la nata i el concentrat de marisc (que aconseguim sofregint les pells i els caps de les gambes, abocant-hi fumet de peix, deixant-ho reduir 10 minuts, triturant-ho i tamisant-ho tot). Hi fiquem, llavors, les gambes i la gelatina, i deixem coure uns minuts. En acabant, aboquem el contingut de la paella a un motle engreixat amb mantega, de manera que quede una fondària de 2 cm., i ho aguardem al frigorífic.

D’altra banda, bullim la pasta wan tan, la refredem amb aigua amb gel i l’eixuguem, col·locant-la sobre un drap de fil. Posem daus (2x2cm) del preparat (que ja haurà adquirit consistència sòlida) a cada làmina i tanquem, fent paquetets.

Es posen els raviolis en un plat i s’escalfen una miqueta al microones, tot vigilant que no alcen el bull (si s’escalfen massa, es trenquen i el contingut se n’ix). A continuació, els cobrim amb formatge Idiazábal ratllat ben fi i els gratinem 1 minut al forn.

Podem acompanyar-los amb una salsa biscaina, que es fa com segueix:

Sofregim una mica d'all picat junt amb dues cebes. Quan comence a daurar-se, hi afegim la polpa de pebrots xoricers (o nyores) i una fulla de llorere. Deixem coure uns minuts i hi fiquem mig got de brou de peix. Cuinem a foc molt lent durant 40 minuts. Tot seguit, hi fiquem mig got de vi blanc i cuinem 10 minuts més. Per acabar, triturem la salsa i la colem; si la volem més espessa, podem afegir-hi una miqueta de pa fregit.

Ganes, il·lusió i una mica de coneixements i destresa són els ingredients bàsics d’aquest i de tots els plats fets pensant en els altres. Els raviolis van eixir magnífics, i, vist l’èxit, no tardarem a tastar-los de nou. Amb festa o sense.

Temps de consumisme

2010-12-25T19:09:00.005+01:00

Image: 'Bulbs grow...'
http://www.flickr.com/photos/62143893@N00/314120132

Vinc d'un dinar de festa, com pertoca en aquests dies. També, d'assistir testimonialment -ja fa molts anys que no hi participe- a l'enèsima edició de "l'amic invisible", excusa perfecta per comprar -i rebre- quelcom, un producte més de la societat de consum en què vivim. Si no m'enganye, en aquestes dates arribava un personatge (digueu-li Pare Noel, els Reis d'Orient...) o, fins i tot, un tió, carregat amb dolços per als menuts. De les llepolies vam passar a la Nancy, d'aquesta a les consoles i els mòbils i, com que és rendible i açò no té fre, la cadena de regals s'allarga a la vellesa.
A taula hem parlat de les rebaixes (A la recerca del chollo perdut), de capricis diversos... També, de l'estima que sentim envers alguns objectes -un pijama, unes sabatilles, un televisor- que continuem fent servir més enllà del que es considera lògic en aquests temps. Una acció, aquesta, altament subversiva i en contra del sistema, que ja fa tot el possible perquè la vida útil dels objectes siga limitada. Tot perquè la maquinària no s'ature. Tot: hores del nostre treball per tal d'adquirir el producte planificadament obsolet (que potser ni tan sols necessitem), munts de deixalles de difícil reciclatge, contaminació produïda en el procés de fabricació i distribució... Una roda gens innòcua.

En aquests dies, en temps de consumisme exacerbat (amb crisi o sense), pense que ens ve bé una fiblada a la consciència, adormida o contaminada pel context, i és per això que us enllace amb aquest vídeo, "Comprar, llençar, comprar", que ens informa dels orígens i el desenvolupament de l'obsolescència programada. Si us abelleix passar una hora lluny dels aparadors de les botigues, de les escales mecàniques que no ens menen enlloc, i aprendre'n més sobre aquesta tàctica empresarial/fabril, potser ara és el millor moment.

Primer plat. Mims i sorpreses

2010-12-19T21:33:00.005+01:00

Perdoneu, els lectors que encara us acosteu al fornet (en queda algun?), pel lapse de temps en què no he escrit gens. Motius diversos, tant d’índole laboral com personal, han provocat que dedicara totes les energies a afers que no admetien espera. Per sort, res no és etern, i tot just ara comença una treva que cal aprofitar.

I és ara que torne a la tecla. Pel camí m’han caducat posts al cap (caldrà llençar-los a la paperera de reciclatge, o s’autoconsumiran sense deixar cap empremta al meu còrtex?). D’altres, però, he anat alçant-los al rebost, ben protegits de la llum, tot aguardant el moment d’asseure’m davant la màquina.

El primer a prendre forma fa referència a les atencions amb què m’he trobat a taula, en moments difícils, de no parar en torreta, d’abandó de la llar, per tenir cura de ma mare. Es pot dir, tot enllaçant amb l’entrada anterior, que el meu xic (i l’entorn en general) em mima (i fa perquè el perímetre de cintura vaja eixamplant-se sense remei). Galtes de vedella guisades al vi, cigrons amb tonyina, pastissets de moniato, bescuits… s’han sumat per alegrar-me algunes estones i han convertit la cuina en una mena d’oasi on em recuperava amb les saboroses viandes cuites a foc lent. Els posts que escriuré en uns dies em serviran per parar taula, una taula amorosida amb alguns d’aquests plats, amb algunes d’aquestes carícies.

El primer, un primer plat –lògic-, em va sorprendre. Des del primer viatge a la bella Itàlia, el rissotto és un plat de diumenge, en competència directa amb gaspatxos, paelles, estofats… La melositat, el sabor que li confereixen els bolets i el parmesà, l’ús d’una varietat d’arròs diferent a les d’ací, el fet que siga un plat d’arròs… tot plegat fa que en gaudesca molt quan en menge.

I, direu, què li pot sorprendre d’un rissotto? Doncs, molt fàcil! El plat en qüestió era un… fideuotto! No dic que m’agrade més que l’arròs, però s’agraeix un toc d’innovació a la cuina. Heus ací la recepta:

Ingredients

fideus (nº2)

bolets variats

ceba o all porro

foie micuit

brou de pollastre

nata

sal

Elaboració

En una paella se sofrig la ceba (o l’all porro) tallada ben menudeta. En la mateixa paella, o per separat, cal fregir també els bolets. A continuació, hi aboquem els fideus per sofregir-los. Tot seguit, comencem a abocar-hi brou; hem d’afegir-ne a mesura que es consumeix el líquid. Quan falten 2 minuts perquè els fideus estiguen cuits, es fica a la paella un raig de nata i el foie, talladet a daus ben xicotets. En acabar de coure’s, emplatem amb un muntador de plats, i servim ben calent.

És un plat fàcil i ràpid de fer. Amb els sabors del foie i dels bolets, molt saborós. I, amb la intenció guaridora, balsàmic.

Em mimen.

Mims de tardor

2010-11-26T08:00:00.001+01:00

All you need is love.

Aquesta frase dels Beatles és una màxima amb molta veritat. Tots necessitem estima en condicions normals. Si ens trobem en una situació delicada, encara més. Les carícies, els besos i d’altres mostres d’afecte ens calen, llavors, com l’aigua o els aliments. Aquests darrers, cuinats amb temps i pensant en la persona a qui van adreçats, poden fer l’efecte d’una abraçada.

Des de fa uns dies, he tingut ocasió de mimar ma mare, convalescent d’una operació. Estar amb ella és molt fàcil i agradós: és la dolçor feta persona. Ni tan sols en circumstàncies difícils perd el somriure ni l’abraçada càlida. Ni la gana.

Dissabte em tocava dormir a sa casa, i vaig pensar de portar-li un plat suculent i suau de tardor. Vaig recordar una recepta de Cuinar per ser feliç, de Carme Ruscalleda, que tenia pendent. Es tracta d’un conill de bosc i compota de codony. Si no en trobem, de conill de bosc, la podem fer amb conill de granja (com he fet jo mateixa). Per alleugerir el plat de greixos, he prescindit de la mantega. Igualment, si no us agrada el toc àcid del codony (a mi m’encisa), podeu emprar poma per fer-ne la compota.

Ingredients

1 conill d’1 kg

4 cebes (per ací no n’hi ha, de les de Figueres)

4 grans d’all

un ramellet lligat de romaní, llorer i canyella

250 ml de cervesa

250 ml d’aigua mineral

sal, pebre

oli d’oliva verge extra i (opcional: jo no n’he posat) greix de porc

1 kg de codonys

suc de llima

mantega per saltar panses, dàtils i orellanes (tampoc no n’hi he emprat; m’estime més l’oli)

panses, dàtils sense pinyol i orellanes d’albercoc (uns 90 gr)

Elaboració

Es talla el conill en vuit trossos; les cebes, ben fines. En una cassola amb oli fiquem el conill salpebrat fins que quede ben rosset (5 minuts aprox.). el retirem. Hi fiquem, ara, la ceba. Ha de quedar ben solsideta (uns 20 minuts). Tot seguit, hi afegirem l’all, tallat a làmines fines i el deixarem sofregir uns minutets. A continuació, tornem a ficar el conill a la cassola, amb la cervesa, l’aigua i el ramell lligat. Tapem la cassola i ho deixem coure molt lentament (si el conill és de bosc, 1 hora; si és de granja, mitja).

Al mateix temps, posem els quarts de codony a bullir uns 15 minuts; els escorrem i els passem per la batedora o el passapuré. Les panses i els daus de dàtils i orellanes, els saltem en un minut. Hi aboquem la polpa de codony, salpebrem i ho coem tot junt 2 minuts i ja està fet.

Servim el conill amb la salseta i, en un cantonet del plat, la compota de codony amb fruits secs.

És un plat fàcil de fer i molt agraït, que es pot preparar la vespra i escalfar-lo a l’hora de servir. A més, gustós i (sense la mantega ni la cansalada) gens greixós, com correspon a una dieta de capritx i recuperació. Per sucar. Ma mare en va gaudir tant, que m’ha situat a dalt de la classificació de cuiners de la casa.

Ja veieu: una estona a la cuina i la carícia de tardor, llesta. Amb molta estima.

Arròs amb bicicleta

2010-11-21T18:12:00.004+01:00

Fa uns anys ja, el meu fill i la meua germana, en una bicifestació. Creant consciència.

D’un temps ençà, València s’ha omplert de bicicletes. L’auge de les bicis plegables, junt al pla de lloguer, han propiciat que cada volta siguen més els qui s’hi desplacen. Positiu, globalment. Una ciutat plana, amb un clima temperat, hauria de ser un paradís per als usuaris de les dues rodes. Tanmateix, els qui hi vivim, sabem que l’Edén és encara lluny. Carrils bici insuficients o misteriosament interromputs, vies de circulació lenta on la velocitat n’és la norma, normativa restrictiva quant a l’aparcament en elements de mobiliari urbà. També, voreres envaïdes per ciclistes temerosos de compartir espai amb vehicles a motor, veritables reis de l’asfalt.

Per sort –no, per sort no- el panorama va canviant. Col·lectius com València en bici reivindiquen una ciutat amable amb els qui no contaminen en els desplaçaments. I ho fan de manera festiva, el primer divendres de mes, amb les bicifestacions. O negociant amb els responsables polítics. A poc a poc.

I direu: què té a veure la bicicleta amb l’arròs? Com es menja un arròs amb bicicleta? Mireu, no em podia estar de fer un comentari sobre la situació del velocípede a la ciutat, aprofitant el títol del post, però açò de l’arròs amb bicicleta és un invent de ma mare (que no he vist mai pedalar), una dona valenta i amb una força vital que la portà a ultrapassar el món tancat d’una llar pleneta de xiquets, per tal de conduir, dur un negoci i, a més, delectar-nos amb menges casolanes com aquesta, fins i tot amb poc de temps.

En algunes ocasions, ma mare arribava de la botiga i ens feia un arròs amb bicicleta. Senzill, saborós i ràpid (d’ací l’apel·latiu). Heus-ne ací la recepta:

Ingredients

Bacallà anglés (o un pèl dessalat)

Bona cosa de ceba

Arròs

Pebre roig

Aigua

Elaboració

Se sofrig el bacallà i, tot seguit, la ceba (ja sabeu: bona cosa –m’ho diu ma mare). En el moment que canvie de color, hem d’abocar-hi l’arròs. Quan està sofregit, hi fiquem una miqueta de pebre roig. Remenem i, a continuació, hi fiquem l’aigua (dues mides per cada mida d’arròs). Es posa a coure uns 17 minuts i ja està fet.

Un arròs ben fàcil de fer, i molt, molt agraït. Si el volem enriquir, podem ficar-hi carxofa, col-i-flor… però la recepta original ja dóna un resultat satisfactori.

Aquest, i d’altres plats (com els del llibre Molt de gust. Cuina saborosa per als qui treballem. Ed. Tàndem) ens nodreixen saludablement els dies feiners, sense haver de recórrer a precuinats de qualitat dubtosa. I, a més, sense haver de baixar de la bicicleta.

Postals des d'un barri que resisteix

2010-11-16T08:00:00.002+01:00

Us escric aquestes ratlles després d'haver fet una petita incursió en el Cabanyal, que per dotzena vegada, orgullós, digne i lluitador, ens ha obert les portes. Des de l'habitació amb vistes sobre la Mediterrània de l'estudi de Maribel Doménech (presidenta de la Plataforma Salvem el Cabanyal), amb la fotografia, en un lloc preeminent del magnífic espai, de tres germanes familiars seues, valentes i somrients (s'atreviria a dir algú que són radicals i violentes?), als còmics de Lalo Kubala, Salvador Larroca, Cristina Durán/M.Ángel Giner, Sento Llobell, i d'altres artistes que n'han cedit les obres per a l'ocasió, he decidit enviar-vos aquestes postals.
Imatges que ens poden acostar a la problemàtica i, alhora, a la bellesa d'aquest barri. He escoltat el testimoni de veïns i veïnes afectats per la voracitat de la rajola, que pateixen dia rere dia un mobbing immobiliari/urbà que, a través d'una degradació de l'entorn, vol forçar-los a deixar perdre casa, records, vida. Tot siga pel "progrés": vies ràpides (que faran de frontera), gratacels a preu de vertigen, inassequibles per als afectats... Tot plegat m'ha provocat indignació. Però, també, agraïment a una ciutadania ferma, decidida i valenta.
El problema és que, com tantes coses bones, se'ns ha fet curta la visita, i ni tan sols hem pogut fer una picadeta a "La Pascuala" o a "Casa Montaña", posem per cas. Potser dissabte vinent. Al Cabanyal. Portes obertes.

Una picadeta de diumenge

2010-11-13T23:37:00.003+01:00

Hi ha diumenges que necessite carrer. Sempre hi ha exposicions d’interés, i el passeig per les vies semibuides em permet recrear-me en petits detalls. Tot i que hi haja passat centenars de vegades, sempre hi ha una finestra, un racó bonic, que em redescobreix els indrets familiars i propers d’aquesta ciutat. Com quan veig “Some Like It Hot”, de Billy Wilder, per posar-ne un cas. Alguns carrers, com els millors films, són infinits.

Diumenge passat era, a priori, un d’aquests dies. Assolellat, treva prèvia a una setmana farcideta d’obligacions, tocava eixir. Però no. Com que “el qui no té faena, el dimoni li’n dóna”, calia que fera un treballet extra, d’un grapat de fulls, i que tenia només embastat. I calia que el fera justament diumenge, perquè l’endemà...impossible!

Els xiquets, també, de vegades no volen olorar el carrer. La jornada escolar, l’altra, i els dissabtes fora... fan que enyoren sofà, pijameta, temps a casa. El pare tampoc no posa gaires inconvenients a quedar-s’hi. Aprofita per cuinar, que, mireu, tenim aquest vici, de menjar bé, i s’hi dedica. I, amb tot açò, ens hi vam quedar, un matí assolellat i dolç, a casa.

Ara bé, la picadeta de diumenge no la perdone. Fora o a casa –sobretot a casa-, el ritual d’asseure’s una estoneta i picar alguna coseta bona mentre acaba de coure’s el dinar és impagable. I, ja que tenia feina, i ell no, li vaig demanar una de les tapes. Xips de xirivia i iuca. Amb un raig d'oli d'oliva a la paella, i prou. D’ací i d’allà. Boníssimes! I perquè no ens en quedaven, de moniatos, que hauríem fet una degustació de tubercles d’allò més festiva!

A la taula, en companyia de les xips, aladrocs casolans en vinagre, salmó marinat a casa, copinyes (de pot) i les indefugibles olives, amb una cerveseta d’abadia i en bona companyia, l’estona de l’aperitiu va estar fantàstica. No hi ha res com a casa.

El Cabanyal. Hospitalitat, resistència i dignitat

2010-11-07T19:38:00.007+01:00

Passejar en cap de setmana, bé pel camp, bé per la ciutat, és un plaer. Lluny del tràfec que ens abassega els dies feiners, amb calma, triant el pas, el passeig és una delícia. Si, a més, encomanem un dia assolellat de tardor, lluminós, amb aqueixos contrasts que tant agradaven a Sorolla, i triem el barri que inspirà alguns dels quadres més coneguts del pintor valencià, és un encert.

És un barri singular, el del Cabanyal. Antigament fou municipi independent; els orígens ens duen al s.XIII, i al s.XV ja n’aparegué l’actual topònim. La trama en retícula és heretada de l’orientació est-oest de les antigues barraques, orientació, aquesta, que permet aprofitar la llum i les brises marines a l’estiu. Per aquest motiu, el Cabanyal esdevingué, a finals del s.XIX i principis del XX, una zona d’estiueig molt preuada. D’aquesta època daten la majoria d’edificis adscrits al modernisme popular, que conformen una trama de veritable valor arquitectònic.

I, el 1993, el Govern Valencià declarà el barri B.I.C (Bé d’Interés Cultural). Cinc anys més tard, però, l’Ajuntament de València va presentar l’Avantprojecte de Prolongació de l’Avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar, que partiria el barri en dos i destruiria 1.651 vivendes. Davant aquesta amenaça, els veïns del barri es van organitzar en la Plataforma Salvem el Cabanyal. La lluita contra aquesta operació destructora i especuladora és de llarg recorregut, i el camí, ple d’entrebancs, enderrocaments, petits triomfs i un gran èxit de mobilització social.

Any rere any, el Cabanyal, hospitalari i orgullós del seu patrimoni, ens obre les portes. Des d’aquest cap de setmana, fins el 21 de novembre, vint-i-quatre cases acullen, en aquesta dotzena edició, la mostra “Un Cabanyal de vinyetes”, una exposició on més de quaranta dibuixants de còmic han deixat obra seua o n’han fet una d’original per a l’ocasió. El comissari, MacDiego, ha aconseguit implicar en el projecte autors com Gallardo, Max, Sento LLobell, Kim, Jordi Bayarri, Paco Roca i molts més.

Si encara no hi heu estat, ara és el millor moment. Imagineu-vos un passeig amb els ingredients adés esmentats, amb l’atractiu d’una visita al patrimoni popular d’un barri que resisteix els atacs ple de dignitat i de força. Amb l’ocasió de veure una mostra de còmic tan completa, i en espais ben diferents dels de les sales d’exposicions... I, per acabar, un aperitiu en algun lloc de qualitat, com no n’hi ha al bell mig de la ciutat.

És, per tot açò, que passejar pel Cabanyal –i conéixer-ne la problemàtica, i prendre’n consciència- és, també, una necessitat.

Un bar amb molta ciència (II)

2010-11-01T18:03:00.005+01:00

Continuem amb la xarrada al bar de l'OCCC. Ens havíem quedat amb la intervenció de Pere Castells, que assenyalà que, actualment, molta gent recorre a precuinats o dina fora de casa, conseqüència dels horaris laborals i les distàncies. Qui dina a casa, qui cuina, menja millor, però la tendència és aquesta. És per això que cal aconseguir que aquest menjar preparat siga de la major qualitat possible. I és ací on apareixen els dos vessants de la recerca alimentària: d'una banda, es millora el producte i, de l'altra, hi ha una oportunitat de negoci. En ambdós sentits, la col·laboració entre Alícia i la Universitat de Harvard pel que fa a la investigació amb oli d'oliva està sent molt positiva.
La pregunta següent vingué d'una professora d'institut, i fou aquesta: Com s'explica Química a la cuina? Claudi Mans respongué que, com més es contextualitze l'aprenentatge, més motivador resulta, ja que fa veure que la realitat és complexa i, com més en sabem, millor la capirem.
La qüestió sobre els productes naturals, per a Mans, és controvertida, ja que els humans som naturalment artificials, i modifiquem els aliments ja des de l'agricultura i la ramaderia. I, no cal dir-ho, quan els elaborem, ni que siga mínimament. Castells afegí que els diferents materials dels estris de cuina, el tall, la intensitat del foc... donen lloc a resultats diferents. I que la indústria alimentària tendeix a l'estandardització, on l'abaratiment de costs ve donat per una minva de qualitat. A més, no tots podem menjar productes biològics. No s'estigué de criticar la utilització d'aliments ·funcionals", tan publicitada -enganyosa publicitat- per la indústria com a paradigma de salut.
Mans exposà els valors, profundament contradictoris, que defensem en nutrició: volem menjar natural, ràpid, exòtic i disponible tot l'any. I això no pot ser. Cal reflexionar sobre el paper fosc de la distribució quant a la seguretat legal i alimentària.
La darrera pregunta versava sobre el paper dels additius en l'alimentació. Segons ells, n'hi ha de bons i de dolents (entre els últims, en podríem incloure la sal i el pebre!), i es pot viure sense ells (i, per tant, sense una mena de preguntes). Actualment, hom tendeix a eliminar-ne, mitjançant una millora dels procediments de conservació. Una altra vegada, la investigació al servei de l'alimentació.

Acabà el Bar de Ciències amb aquesta màxima:
Als 70 volíem ser lliures,
als 80 volíem ser rics,
als 90, immortals,
als 2000, immortals i joves.
I, açò, no ens ho donaran els aliments.

Com veieu, una estona al bar ben substanciosa i enriquidora. "Natural 100% (si això és possible)", sense colorants ni conservants: i malgrat l'abundància a taula, tot plegat ens féu gust a poc!

Un bar amb molta ciència

2010-10-30T00:24:00.009+02:00

Als bars, a més de prendre un café o l’entrepà que fa emmudir la veu famolenca de l’estómac, s’aprenen un munt de coses. Sovint funcionen com a centre de reunió i conversa. La gent s’hi relaxa, juga al truc o al dòmino, comenta els partits, parla. És tal el gust per la xarradeta amb amics i coneguts, que és aquest el principal motiu per anar-hi. I és que, a la manera de l’àgora grega, l’intercanvi d’idees ens enriqueix.

Aquesta ha estat la setmana dels Octubre: congressos, concerts i d’altres activitats que han omplert de cultura la ciutat. Dimecres passat, després d’assistir a una taula rodona sobre novel·la negra, vaig seure al bar de l’OCCC que, llavors, i dins de l’Espai Ciència de l’IEC, esdevingué el “Bar de Ciències”, amb una taula rodona que portava com a títol “La ciència de la cuina i la cuina de la ciència”.

Amb aquest apel·latiu i, sobretot, amb la presència de savis com Claudi Mans o Pere Castells, i del nostre escriptor, periodista i crític gastronòmic Emili Piera (i amb Núria Cadenes, que exercia de moderadora), l’assistència era obligada. Mans, professor emèrit d’Enginyeria Química de la Universitat de Barcelona, col·labora amb la Fundació Alícia, fa divulgació científica, té un bloc d’allò més interessant i és molt conegut pels vídeos d’experiments al Youtube (aneu amb compte: la truita de salfumant -bromejà ell- només es pot “menjar” una volta). Castells, químic, col·laborador dels germans Adrià (amb qui ha escrit El éxito científico gastronómico), també integrat a Alícia. Piera, periodista, escriptor i crític gastronòmic de La Turia. Com veieu, una taula ben parada. Tant, i tan bo, que ens caldrà fer un segon plat perquè, tot d’una, no ens atipe.

Però, què fan parlant de cuina dos científics?

Claudi Mans explica que, en conferències de divulgació científica, li preguntaven sobre cuina. A partir d’açò, s’hi especialitzà. A través d’exemples culinaris, transgressors, intenta explicar com funciona el món. La cuina al servei de la ciència.

Pere Castells treballa amb els Adrià, i es defineix com a científic que aterra en la cuina per afecció i es posa al servei de l’eclosió de la nova cuina (que té uns fonaments científics ben interessants). Troba que la relació entre ciència i cuina constitueix un terreny poc explorat encara. La ciència al servei de la cuina.

Emili Piera considera que la cuina és la dimensió mengívola de la química. Pel que fa a la cuina tecnoemocional, troba que suscita interés tant pel resultat com pels procediments, i la considera exquisida, elitista (i, per tant, no dependent de conjuntures econòmiques adverses).

I ací començà el debat. Castells defensà que els avanços tècnics aconseguits per la nova cuina sí que arriben a la societat, i posà com a exemple tant la recerca d’hàbits alimentaris saludables com els avanços tècnics (gelatines, escumes... de buidatge de la matèria) que permeten alimentar-se a les persones disfàgiques. En aquest sentit, l’alta cuina ha possibilitat avanços per a dietes especials. A més, féu referència al preu dels coberts de restaurants com El Bulli, i el relativitzà per la relació qualitat/preu. Hi ha, segons ell, despeses més cares que ningú no es planteja.

Piera, a més de recordar el component afectiu, de celebració, que hi ha a taula, es mostrà d’acord amb la “transferència” de tecnologia que ens arriba de l’alta cuina, i n’afegí la serialització dels processos.

I arribaren les preguntes.

La primera fou “El mètode científic millora la cuina?”. Claudi Mans contestà amb una negació, però aclarí que, si sabem ciència comprenem el que hi passa. Aleshores, podem aspirar a la perfecció i, també, dissenyar nous plats. Pere Castells posà l’exemple del bacallà que cuinava la mare dels Adrià. Estava molt bo, però resultava un pèl eixut. Per millorar-lo, el cuinà a baixa temperatura i va eixir perfecte. Ell opina que la controvèrsia contra la ciència a la cuina és absurda. Ferran Adrià no tenia prejudicis per col·laborar amb un químic (malgrat el perjudici mediàtic que podia patir). I cità, com a exemples, d’una banda les esferificacions i, de l’altra, la recerca en cuina a nivells bàsics (com els experiments perquè les croquetes descongelades al microones isquen cruixents, o la investigació sobre la funció dels envoltoris en la distribució de calor al microones).

Veig que el post m’està eixint tan llarg (i no tan saborós, evidentment) com un menú degustació. Farem un recés i tornem a taula. Si voleu.

Dissabte de contrasts. De l'Insuficient a l'Excel·lent

2010-10-24T17:56:00.011+02:00

Darrerament, els dissabtes no pare en torreta. Quan no vénen amics o familiars, toca “patir” de dinarot al poble. D’altres, una vegada al mes aproximadament, ens reunim una colla de gent que compartim professió, inquietuds i objectius, per dur endavant una tasca que, tal com anem comprovant, és de llarg recorregut. Sovint, en acabar la jornada “fidelclaustriana” (quatre hores, dissabte, us sembla poc?), la colla de col·legues es transforma en grup d’amics, i dinem junts, teixim lligams.

Ahir, com que l’Enric (OCCC) no havia obert el bar, i n’érem ben pocs, ens encabírem en un baret al darrere de la Llotja, amb el propòsit de dinar de tapes. Racions minses, ridícules. Frugals. La companyia, el millor -d'excel·lent- aliment de la taula. Un lloc, doncs, per oblidar. Com molts dels de la zona, cèntrica i turística. Una llàstima i... un Insuficient.

A la nit, però, teníem taula reservada a Entrevins, encarregat de les Jornades Gastronòmiques de l’Oli d’Oliva de la Comunitat Valenciana d’enguany. Malgrat el cansament acumulat, la il·lusió per sopar fora de casa (els qui teniu fills sabeu de què us parle) i l’atractiu de les Jornades ens va dur a un establiment al complet. El menú, ací el teniu:

Coca d’oli amb tomata i bonítol,

elaborat amb oli de les Serres d’Espadà i la Calderona.

Copinyes al natural amb aire de cítrics,

elaborat amb oli de les Serres d’Espadà i la Calderona.

Petxina de pelegrí a la planxa amb cremós d’oli,

elaborat amb un coupage de diverses varietats autòctones.

Corbina de platja amb bullit valencià,

amb oli de les Serres d’Espadà i la Calderona.

Bacallà confitat amb les seues tripes i pebre roig de la Vera,

elaborat amb oli de les Serres d’Espadà i la Calderona.

Xulla de vaca a la brasa amb romesco,

elaborat amb oli de la Muntanya d’Alacant.

Mandarina a l’oli i infusió d’eucaliptus,

elaborat amb oli de la Vall d’Aiora.

Xocolate en textures, oli i sal,

amb un coupage d’olis del Maestrat.

Vins

blanc d'Utiel Requena 2009 Finca San Blas,

negre deValència 2006 Uno de Rafael Cambra, i

dolç d'Alacant, Fondillon 1987, de Salvador Poveda

El servei, impecable. I el sopar, sense enlluernar-nos amb focs d’artifici, fou més que correcte. A mi m’agradaren sobretot la petxina de pelegrí i el bacallà, suaus i melosos, molt fins. A Uiso, la corbina i la interpretació del bullit. Originals i refrescants les copinyes amb aire de cítrics, servides en llandeta. En general, el nivell de tots els plats era satisfactori. La mandarina, plat de transició entre salat i dolç, molt ben resolta. I del xocolate amb oli i sal...mmmmm!; està tot dit.

I un encert global: el toc de l’oli d’oliva als plats enriquia el conjunt sense imposar-se sobre la resta.

Pel que fa als vins, tots valencians i ben bons, he de remarcar-ne el Fondillon 1987 de Salvador Poveda (Alacant), un vi dolç fet a partir del raïm Monastrell sobremadurat a la planta, que compta amb segles d'història. No en sé quasi res, de vins, però l’aroma i el sabor d’aquest s’adiuen molt bé amb les postres.

Interessant i saborosa, l’experiència. Al País Valencià tenim olis de molt alta qualitat, alguns, d’ecològics, i cal fer-se’n ressò i promoure’ls. La pervivència de l’agricultura per aquestes terres passa per la recerca de la qualitat i, per descomptat, perquè el consumidor en conega i en valore els productes. Fires i Jornades com aquestes en són un bon mitjà. I, si calen tastadors (ara que ja sé que no lleven els carrers a la nit), m’hi presente voluntària. Un Excel·lent.

Un tractament infal·lible

2010-10-16T21:17:00.008+02:00

A Rosa, amiga estimada.

Aquesta tardor s’ha presentat com l’oratge: de vegades hostil, molt hostil, d’una agressivitat que ens ha ferit fins al moll dels ossos i, d’altres, benèvola, amb el regust d’una conversa amable, en un lloc acollidor, entre amics i companys.

L’amistat, el bàlsam que cura totes les ferides com si fóra un thrombocid emocional, necessita dedicació, hores i hores, perquè faça efecte. Mètode. Assertivitat. Empatia. Tacte. Ingredients, aquests, que, en major o menor mesura, trobem arraconats, tot i que sense data de caducitat, en un prestatge allà, a la farmaciola de l’esperit (que, de sant, no en té res) o, com dirien els especialistes, a l’hemisferi dret. La companyia, l’atenció, una abraçada, un somriure, un mocador per aquella que plora... És en aquests dies durs, extrems, que he capit bé el que significa ser amics. Donem i rebem estima, ens impliquem en alegries i penes, no defallim perquè no toca. Una lliçó que tot just estic aprenent ara.

De vegades cal un tractament de xoc, un antídot temporal contra la tristor. I l’hem trobat amb Xavi Castillo, l’actuació del qual no ens va deixar aturar les rialles. L’actor, productor i artífex de la companyia Pot de plom, porta ja molts anys exercint de còmic implacable amb el poder... i amb les nostres mandíbules, adolorides de tant de riure. Tan incòmode resulta, que no pot actuar en poblacions com Alcoi (d’on és) o Xàtiva. Ni rebre subvencions del nostre govern autonòmic. Ni, molt menys, aparéixer a Canal 9, televisió pública que ha esdevingut reducte d’un partit, i on la censura campa pertot.

L’actuació, fantàstica i molt completa. Castillo és un actor amb molts recursos, ràpid, i a “Hamlet? Això ho pague jo!” (al gens subvencionat Teatre Micalet, del 13 d’octubre al 26 de novembre) no s’està de caricaturitzar els protagonistes del Gürtel, de la censura a l’exposició fotogràfica al Muvim, de la desfeta d’aquesta terra.

En vam eixir en estat de catarsi, abduïts per la lucidesa i l’humor –sovint bròfec, en la més pura tradició valenciana- de Castillo. És per tot açò que us la recomane. No a tots, és clar. Abstingueu-vos els qui espereu un espectacle fi, cool, un d’aquells de monòlegs amb actors ben vestits que, amb certa gràcia i elegància, reciten un text irònic, intel·ligent i mordaç. Castillo és un animal escènic, amb molta força, que no deixa ningú indiferent amb una actuació, sí, també, irònica, intel·ligent i mordaç, i molt més.

L’efecte, doncs, va ser l’esperat. I, com que teníem els xiquets a casa, i havíem de pegar un mosset, vam parar taula en un minut amb tot d’exquisideses –de llanda- que hi havia a casa. Un pot de foie d’oca, residu de la nostra estada per la France que, en aquells panets especials de Parera i amb una culleradeta de confitura de tomata (de Paiarrop, regal dels meus benvolguts Oreto i Francesc), feien gust a poc. Anxoves del Cantàbric, formatge de cabra i tomates seques (delicioses!) de la Vall d’Aosta, ben ruixadet tot amb un Grosjean (Pinot Noir) d’Aosta també. Un vi suau que no m’ha fet prendre res per al mal de cap (fet que em passa sovint). L’obra, les viandes, la conversa i la companyia ens va fer molt de bé a tots. Més nits com aquesta, que anem per bon camí.

PS: Perquè us en pugueu fer una idea, ací us enllace amb un vídeo d'una altra obra. Una mostra petita de l'enginy de l'artista.

Un dinar de festa major

2010-10-09T23:12:00.005+02:00

Trona amb contundència, violentament, sobre aquesta ciutat, sobre aquest país que encara no és, en un dia de reivindicacions. Populistes i regionalistes al matí, sobiranistes a la vesprada. Un concert, el d’Obrint pas, suspés per la pluja anunciada. Llàstima!

La tardor, en aquestes contrades, és així: un dia al sol, l’altre a recer dels elements enfurismats. Ara estava embadalida mirant-me el cel esquinçat, lluminós; les teulades i els terrats, desdibuixats; els carrers, deserts. M’agraden aquests dies, i no trobe relació entre la grisor de l’ambient i l’estat d’ànim. Al contrari, els colors de la natura esdevenen vibrants, vius, nets, agraïts. Però avui, justet, no. No tocava. En fi…

El 9 d’octubre és, a més, l’aniversari de Mercedes. Ha volgut aplegar-nos al poble, i cap allà que ens hem dirigit. Un passeget terapèutic –la tristor, la duc incorporada de fa dies- pel riu amb els xiquets (mira, una truita, la veus?; i la figuera, que encara en té, de figues!; oh! i les móres, marcides a la mata; heu vist com ha crescut la vegetació? I els sabaterets?; vinga, una foto), una estona a la terrassa d’un bar… i a mamprendre el dinar. Avui n’érem dèsset. Un nombre considerable. Una tasca que requereix treball en equip. Així, les contribucions han vingut de la sàvia mà d’Ascensión, que ens ha dut unes croquetes d’espinacs i de verdures variades delicioses, a més d’uns bolets per als quals em falten paraules; també, plats de formatge d’ovella de la Serra d’Espadà i pernil ibèric del meu proveïdor; amanides, ametles de collita pròpia acabadetes de fregir, addictives; el pastís, fet pel pastisser professional de la família, amb les fruitetes de massapà…

El plat fort, una paella de senyoret (de peix i marisc) però, l’ha fet el meu cuiner particular. Si parlem en termes esportius, jugava a casa, però la confiança ens permet jutjar els plats amb llibertat i una miqueta de malícia. I hi ha hagut unanimitat: sublim.

Després de pregar-li una miqueta, ha accedit a donar-me’n la recepta. Heus-la ací:

Ingredients (per 10 adults i sis xiquets)

- un bon fumet de peix (per cada 100 gr. d’arròs, aproximadament 300 de brou)

- gambes i escamarlans

- un calamar grandet

- una sèpia

- rap

- tomata triturada (una cullerada sopera per cada dos comensals)

- ceba (dues de mitjanes) ben solsideta

- tres alls picats

- pebre roig dolç (una culleradeta per cada quatre comensals)

- arròs (1’5 kg)

- oli (30 gr. per comensal)

- sal

Preparació

Prolegòmens:

En primer lloc, es pelen les gambes i sofregim el cap i les pells. Hi afegim una miqueta de brou i deixem reduir. Tot seguit es tritura i es cola bé. Ara ja tenim una salsa americana (que es pot espesseir una mica més) que afegirem al fumet. També sofregim la ceba en una paella a banda i, quan estiga ben solsida, l’escorrem de l’oli i la reservem.

Ja a la paella, sofregim el calamar i la sèpia. Després, hi aboquem la tomata i remenem. Hi afegim la ceba sofregida i l’all cru, i hi peguem unes voltetes. Tot seguit, hi fiquem el pebre roig, remenant perquè no es creme i, a continuació, l’arròs. Unes voltetes i és el moment d’abocar-hi el brou calent (on haurem ficat la sal i el safrà).

Quan falten 3 o 4 minuts perquè estiga cuit, hi ficarem les gambes pelades, el rap a trossets i els escamarlans (tot i que és de senyoret, fa gust xuclar-ne els caps, veritat?).

Consells: cal llegir-se les instruccions al paquet d’arròs; depenent de la varietat, la cocció pot ser més o menys llarga. No hem de sobrepassar-ne el temps mai, ni en el cas que encara quede brou. Sempre és preferible un arròs melós que esclatat. Haurem de tenir en compte, sempre, la potència del foc, i comprovar amb una cullera si l’arròs s’agafa a la paella. Aquesta, a més, ha de tenir un bon perímetre; si la capa d’arròs és fina, ix millor. A més, podem acompanyar-lo amb un allioli casolà, que li dóna un toc especial.

Aquest àpat, de festa major, puja l’ànim a qualsevol. Garantit.

Obrim l'aixeta?

2010-09-26T20:45:00.007+02:00

A la Mediterrània, l'aigua de l'aixeta és, en general, molt dolenta. Riquíssima en calç i aromatitzada amb clor, requereix d'un gran esforç per empassar-se-la. És per això que molts de nosaltres, dia rere dia, consumim aigua mineral embotellada, molt més agradable al paladar i gens cara.
Gens? N'estem segurs? Fa uns dies m'enviaren aquest vídeo, pertanyent a "The Story of StuffProject and Free Range Studios" amb Annie Leonnard que, igual que amb "La història de les coses", analitza les causes i les conseqüències (per al medi i les butxaques dels consumidors) del negoci de l'aigua embotellada. Almenys, als EEUU, tot i que potser es podria aplicar a d'altres indrets del món.
M'ha impactat. I és que, actualment, la distribució d'aigua mineral, en envasos de plàstic, poc té a veure amb la que es feia amb garrafes de vidre, reutilitzables i higièniques. Potser és hora de mirar-me allò de l'òsmosi i obrir l'aixeta. Més clar que l'aigua.

Entre amigues, a Entrevins

2010-09-22T21:27:00.009+02:00

Per a Carme i Empar, amigues i companyes.

No solc patir d’allò que diuen “estrés postvacacional”. Deu ser que el fet de criar per partida doble fa que aquest estrés (i esquatre, i escinc) m’acompanye sempre, “per terra, mar i aire”. Dos mesos amb ells em permeten gaudir molt de la seua companyia (sóc molt afortunada de tenir-los, uns xiquets preciosos), però també m’ajuden a encarar la fi de les vacances amb una certa il·lusió.

Arribe, doncs, delerosa de retrobar-me amb amics i companys de molts anys, o de no tants, amb qui compartesc quelcom més que la pausa a la “Càmera Café”. Amistat. Plors i rialles, confidències i silencis.

Àlex, Carme i Empar són el rovellet de l’ou per a mi. Amb el primer encara en tinc una de pendent pel barri (ja deu estar organitzant un soparet amb actuació de jazz de postres; mmmm!). Amb elles, la setmana passada vam celebrar que som amigues en un restaurant, també, de Russafa, el barri més cool i autèntic de Blavència (crec que ja ho he dit en una altra ocasió, però jo ho trobe així).

A pocs metres del mercat, d’on s’assorteix, hi ha l’Entrevins, un restaurant-vinoteca dirigit per Guillaume Glories, jove i excel·lent sumiller (campió al Trofeu Custodio López Zamara, enguany mateix). Jo no sóc cap especialista en qüestió de vins, i reconec aquesta mancança (que tractaré d’esmenar tan prompte com puga), però sempre que hi hem anat hem pogut tastar-ne, maridats amb el menú, de ben diversos, que se n’ixen d’allò més comercial.

Doncs bé, en aquesta ocasió vam triar, d’entre totes les fórmules que proposa, la més econòmica: per poc més de 20 €, tres entrades (tac de tonyina amb ajoblanco, croqueta de fongs i montadito d’albergínia amb foie mi-cuit i ceba perla caramelitzada; per menjar-se’n una safata pleneta!) i un arròs melós mariner excel·lent, que a penes si deixà lloc per a les postres (que vam compartir, per allò de la línia): xocolata en textures.

Tot, ben ruixadet amb un vi blanc, Albir, del Celler la Muntanya (Muro), tret de microvinyes a partir d’una varietat antiga, merseguera, a més de malvasia i macabeu. Molt bo. Una de les coses que m’agrada d’aquest lloc (a banda del menjar, és clar) és el que aprenc sobre vi: una varietat, una zona, un tipus d’explotació… Amb rigor i simpatia a parts iguals.

D’aquest dinar-homenatge vam eixir enfortides, un pèl marejadetes i, també, decidides a repetir dinars i sopars per gaudir de la sort d’haver-nos fet amigues. Amigues de les bones.

PS: 1)No tinc cap relació amb el restaurant; 2) No tinc fotos de tots els plats perquè se m’oblidava i, quan me n’adonava, ja era tard!

Sopar Estellés a l'Octubre

2010-09-19T12:11:00.004+02:00

Divendres, l’OCCC acollí un dels darrers sopars d’homenatge al poeta de Burjassot. De la mà d’Isidre Crespo, que exercí com a mestre de cerimònies, ens hi vam aplegar una bona colla. Uns , anònims (bé, ens coneixen amics i parents, no us penseu); d'altres, coneguts i reconeguts, com Gemma Pasqual, Lluis Roda, Manel Rodríguez-Castelló, Núria Cadenes, Eva Dénia... i la valuosa presència de Carmina Estellés.

La nit va transcórrer amb retrobaments i coneixences, lligams invisibles, entre uns i altres, teixits amb fils de seda i amistat. Tot plegat va crear un clima de companyonia, càlid i proper, adobat amb les emocions que el record d'Estellés (i de tot un poble) ens provocava a cada vers.

Així, vam escoltar el poeta compromés de l’Oratori a Víctor Jara o el d’Assumiràs la veu d’un
poble (aquest, recitat per Carmina), l’enamorat d’Els amants (Enric Casassús, el cuiner que tan bé ens nodreix allà, ens n'oferí una versió magnífica), i tot un seguit de composicions que ens mostraven com d'ample és l'univers estellesià, en la veu de Núria Cadenes, Lluís Roda o Manel Rodríguez-Castelló. Eva Dénia, excel·lent cantant en tots els estils que aborda, musicà versos del de Burjassot i, a la manera del cant d'estil, de Cadenes i Roda, que feren de versadors. Magnífic.

Gaudírem, també, de l’Estellés periodista, de testimonis de companys seus i un, el de la filla, que em va copsar i per això el transcric. Ella, al poc de faltar son pare, intentava, entre plors, ordenar tots aquells escrits que omplien l'escriptori quan, de sobte, se'n va trobar amb un que deia:"Què fas tocant els meus papers? És que sóc mort?..." Una mostra del tarannà faceciós d'un autor universal, d'un home humil.

Quan acabà l’acte, ja hi havia idees noves –i fins i tot un compromís per escrit- per celebrar la Festa Estellés l’any vinent. Una iniciativa molt encertada. Estellés, tots els anys!

Sabors d'estiu, sabors de sempre: sopa de tomata

2010-09-16T08:00:00.000+02:00

Les cherry són collita d'Empar. Gràcies, amiga!

Fa molts i molts anys, hi havia una xiqueta que cuinava (en equip), de tant en tant, per a una família veritablement nombrosa. Podeu imaginar que preparar un humil bullit, fer un putxero o unes truites de creïlles XXL exigia temps i esforç, hores de cuina que, si bé no eren d’allò més creatives i plaenteroses, sí la iniciaren en el maneig dels estris.

Com podeu veure, molt original no sóc, i la xiqueta era jo mateixa… Bé, i qualsevol de les meues germanes. La tasca ens la repartíem escrupolosament (els qui teniu germans sabeu de què parle).

Amb el temps, aquests plats tradicionals van anar cedint lloc a d’altres, apresos de Con las manos en la masa, i després amb receptaris diversos, tot i que els resultats eren més aviat discretets.

I un dia, la germana major portà un llibre deliciós, amb un toc acolorit i casolà que em va captivar. Es tractava de Les 30 millors sopes de l’àvia, , il·lustrat per Joan Selva, i escrit per Georgina Regàs, fundadora del Museu de la Confitura de Torrent (Girona).

Aleshores, quan tenia temps i menys comensals del normal, em posava el davantal i provava: una crema de xampinyons ben bona, una beixamel apta per tapar forats a les parets… I el meu primer èxit: sopa de tomata. Un plat molt fàcil de fer, gustós, barat, ideal per aquestes dates.

Aquesta setmana, al mercat, m’han venut tres quilos de tomates valencianes a molt bon preu. En el punt ideal; aptes per amanides, gaspatxos… N’hi havia tantes, que he recordat aquella recepta i n’he fet, amb “èxit de crítica i de públic” (val a dir que els tinc comprats; jugue en casa!). Si us abelleix, ací teniu la recepta:

Ingredients

una ceba

dues carlotes

sis tomates mitjanes

oli

unes fulletes de menta fresca

sal

una cullerada sopera de farina (opcional) per espesseir.

Preparació

Es tallen menudetes la ceba i la carlota, i se sofrigen a foc lent en una cassola. Quan estan solsidetes, es pot afegir una cullerada de farina, que cal fregir sense que es creme. Mentrestant, s’escalden les tomates per pelar-les millor. Aboquem aigua a la cassola (no massa, que les tomates en duen molta) i hi fiquem les tomates. Ha de coure uns 15’. Després, ho batem tot i deixem que continue coent uns minutets més.S'hi fica la menta fresca talladeta, i ja la tenim.

Com que ix líquida, es pot ficar arròs bullit, o bé crostons de pa fregit. Si volem prendre-la fresca, fa el paper d’un gaspatxo molt fi, ideal per aquells que no suporten sabors forts com el del cogombre o el vinagre.

És, aquesta, una sopa amb garantia, testada des de “temps immemorial”. Paraula.

Agenda: Fira de la Biodiversitat Agrícola a Gallecs

2010-09-15T19:26:00.003+02:00

És evident que la conservació de llavors autòctones i la recuperació de la diversitat de productes agrícoles està generant un gran interés. L'èxit a totes les fires que s'organitzen al voltant d'aquest tema ho demostra.

Pep, l'amic valencià de Castelldefels, m'ha transmés la informació d'aquesta de Gallecs perquè, al meu torn, li done difusió des d'ací. Llàstima que em pilla lluny i amb un programa de festes reblit d'activitats, que si no... Es celebrarà diumenge vinent, i comptarà amb mercat de productes frescos, intercanvi de llavors, tast de varietats locals i un taller de conservació de llavors. A migdia, un dinar amb productes de temporada, i a la vesprada, titelles per als menuts i rumba per als balladors. Tot, fresc, viu i variadet. Com cal.

...figues en agost!

2010-09-08T13:15:00.002+02:00

Quan era menuda però, ja, amb “ús de raó” (encara em pregunte què vol dir dir això), vam passar uns estius a l’hort de ma tia, prop de la muntanyeta d’Alzira. La casa era enorme, amb un pati al davant i un altre al darrere, i, fins i tot, tenia vivenda per als masovers. Hi havia habitacions plenes d’andròmines, amb un puntet gòtic que el tarannà de la tia accentuava quan, de tant en tant, ens hi duia per motius ben diversos, com no haver dormit la migdiada, o, en el meu cas, per parar-me a llegir en qualsevol moment en comptes de torcar la pols.

Ai! Temps era temps... L’hort, però, ens donava llibertat, i l’aprofitàvem al màxim, com calia. Recorde els dies de reg; quan arribava l’aigua per les séquies, ens hi ficàvem i jugàvem fins que els majors tallaven el divertiment.

Recorde, a més de la munió de tarongers, uns quants arbres singulars. Els pins, a l'entrada de lhort, la palmera i el llorer, al davant de la casa, un caqui solitari i, al pati de darrere, una figuera. Esponerosa, feia una ombra absoluta, opaca, que baixava la temperatura uns graus. Olorosa, perfumada. I generosa: una estoneta amb la canya... i omplíem unes safates plenes de figues. En aquell aïllament, la dolçor d’aquest fruit era tot un caramelet.

Què se’n deu haver fet, de l’hort i de la figuera? Tot açò em vingué al cap la setmana passada, en una escombrada d’imatges difuses, quan visitàrem la meua germana al camp. Bona amfitriona i millor còmplice d’entremaliadures infantils, ens va oferir figues. Delicioses. Les havien collides d’una figuera abandonada, o silvestre, que tenien ben a prop. Ens picà el cuquet i, la propera tornada, en vam omplir una bossa. Hi havia vora tres quilos de fruita, i en vam fer melmelada i fruita confitada.

Abans de la part substanciosa, em permetré d’anotar algunes dades que m’han semblant interessants.

Aquest arbre prové de l’Àsia Menor, i s’estableix a llocs càlids de la Mediterrània. El fruit és molt ric en betacaroté i àcid ascòrbic, com també en potassi, fòsfor, magnesi... Tot plegat, fa que tinga moltes propietats medicinals: és laxant (es fa una decocció de figues madures i/o seques durant 15’; es reserva el líquid, i les figues es mengen l’endemà), elimina nafres bucals (amb la mateixa decocció), combat el reumatisme i la bronquitis (té propietats emol·lients). D’altra banda, el làtex de les fulles ajuda a eliminar les berrugues.

Ara bé, aquest arbre presenta un cert grau de toxicitat, sobretot a causa del làtex, que té una acció irritant sobre la pell (algun amic "delicat" té figuera i no s’hi acosta per aquest motiu); de vegades, el contacte amb l’arbre pot causar fotosensibilitat. A més, cal no menjar fruits verds, ja que poden resultar tòxics per l’aparell digestiu.

Doncs bé, després d'aquestes dades, heus ací les receptes. Per fer les figues confitades, he emprat la de Jaume Fàbrega a Bona vida. No tenen un aspecte molt seductor, però estan ben bones!

Ací us deixe la recepta de la melmelada (tot i que em fa vergonya, de tan fàcil com és):

Ingredients

1 kg de figues

½ kg de sucre

1 llima

Preparació

Es fa un almívar lleuger amb el sucre i un poquet d’aigua (també es pot prescindir d'aquest pas). Es pelen les figues i es fiquen a la cassola; s’hi fica, també, el suc de llima. Cal triturar-ho a la textura desitjada, i deixar-ho coure a 100º una mitja hora. Es pot aromatitzar amb una branqueta de canyella. És important mantenir la temperatura: si minva, quedarà líquida; si és més elevada, es cremarà.

Les figues han estat el centre de moltes dites populars. Sovint, per la textura, molla, i la seua fragilitat, en el marc incomparable de les metàfores hortofrutícoles (especialitat valenciana), es titlla de “figues” aquelles persones amb poc de caràcter i empenta, com es veu a: ser més moll que una figa, estar bacora, ser una mitja figa o fer figa (les cames).

També, però, la figa té connotacions positives, com aquesta fórmula de salutació que m’ensenyà ma iaia. Per contestar a un “Bon dia”, es feia, de tant en tant, aquest retruc (que ens remet a l'abundància i al necessari ritme de la natura): “Bona vista vejam, figues en agost!”

I al setembre, dic jo.

Pel setembre, fires d'alimentació i ecologia

2010-09-06T12:37:00.003+02:00

El meu amic Pep m'ha enviat la informació de dues fires agroalimentàries que tindran lloc els propers dies. La primera, la del cartell, és, com veieu, una Trobada d'Intercanvi de Llavors Tradicionals, prevista per a l'11 de setembre a Elx.
La segona, organitzada per la XAC (Xarxa d'Agroecologia de Castelló), es la Fira d'Agroecologia i Trobada d'Intercanvi de llavors locals 2010, que es farà a Almassora (sobretot els dies 18 i 19 de setembre). Si pitgeu en aquest enllaç, accedireu al programa complet.
Sembla que setembre és mes de fires; La cuina vermella, en un magnífic post (com tots els seus), ens relaten la primera jornada de la I Fira del Tomàquet del Vallés (Santa Eulàlia de Ronçana). La segona, el 25 d'aquest mes. I, de segur, moltes més, aplecs en què llauradors que senten l'ofici intercanvien experiències (i llavors; un altre tema candent) i mostren les varietats cultivades a consumidors que aprecien la qualitat i el sabor front a la producció massiva de "productes comercials" que no fan gust a res, i que valoren l'agricultura local com a font de desenvolupament de la comarca. Tot plegat, en programes plens d'activitats i tallers.
Ja sabeu: si voleu saber més sobre el que mengem, i us ve de gust, teniu unes propostes per als propers caps de setmana.

Estellés, a taula

2010-09-04T10:27:00.007+02:00

La poesia se'ns presenta, sovint, etèria, gràcil, mística, allunyada de les necessitats bàsiques. Vicent Andrés Estellés, de qui avui celebrem el 86é aniversari de naixement, és un poeta total. Més encara: és el POETA. Apegat a la vida. Una vida senzilla, humil, amb exaltació de l'amor i l'erotisme, amb passió pels petits plaers, com, també, amb dolor per la mort, esmolada la consciència cívica i el compromís amb el poble en situacions tan adverses com lla postguerra.

És per tot açò que, a iniciativa de Josep Lozano, a partir d'enguany, cada 4 de setembre es celebrarà la Festa Estellés, una reivindicació festiva del poeta, de la literatura, i de la nostra llengua i cultura. La situació no és la mateixa, és cert, però és preocupant. Patim un procés de minorització que demana accions, i lluny del pessimisme que amera d'altres efemèrides, l'autor riberenc proposa una festa semblant al "Burn's Souper" escocés (festa en reconeixement del poeta escocés Robert Burns), on es reciten poemes de l'autor, es gaudeix d'un bon dinar o sopar amb plats tradicionals i es canten i reciten poemes d'altres autors.

A més, els blocaires interessats podem fer una entrada on, d'alguna manera, retem homenatge a l'homenot de Burjassot. El millor que hi puc fer és transcriure uns poemes seus que traspuen un intens amor a la vida.
Ací en va un:

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.

m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua, una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell,
aquell melic

com la primera dent d'un infant.

I aquest altre:

m'agraden molt les albergínies
i tu les fas molt bé,
exactament les deixes en el seu punt d'oli i farina.
és una delícia de les dents,
com abans ho és de la mirada,
en llesques com palaies,
gustosament se'm desfan a la llengua.

demore el got de vi per fruir-lo més.

per aquestes belles i molt agradables albergínies
que tu m'has enllestit
faria l'única cosa que no pensava fer:
casar-me, casar-me, és clar, amb tu.

allarga'm el pitxer.

gràcies.

Per Estellés. Per molts anys.